Clima mediàtic (per Ramon Folch)

Joan Ollé, el consort de Joan Barril en aquesta admirable parella de fet que ens regalen cada dia 'El Cafè de la República' -i 'L'Illa del Tresor', no tan sovint-, em preguntava en una entrevista a Catalunya Ràdio, a propòsit de l'enrenou mediàtic entorn dels canvis en el clima: 'Què passa ara que no passés quinze dies enrere?'. Vaig haver de respondre-li que res que no sabéssim fa quinze setmanes, fa quinze mesos o fins i tot fa quinze anys. Res que no sabéssim fa molt de temps, en efecte, perquè l'informe d'enguany de l'IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) no fa altra cosa que reblar un clau conegut. D'on ve, doncs, tant de rebombori? La premsa fa important allò que els periodistes troben important i, doncs, esbomben. És natural. Si més no, és inevitable. I, ara, l'aparició quasi simultània del 'Stern Review on the Economics of Climate Change' (l'informe sol·licitat pel govern de Tony Blair a l'economista Nicholas Stern), el posicionament energètic de la Comissió Europea i la publicitació de l'informe de l'IPCC han superat el llindar sensitiu de la premsa i han desencadenat un efecte relé clàssic: l'interruptor ha fet 'clic' i s'han encès tots els llums de cop. Però l'electricitat ja hi era. Amb matisos. L'informe de l'IPCC no aporta grans novetats, però és més contundent que mai i deixa definitivament establert que la causa de l'increment del CO2 atmosfèric és la combustió que fem els humans de carbó, petroli i gas. La posició de la Comissió de la UE i les declaracions de Durão Barroso són més clares que en cap anterior ocasió, mentre que l'informe Stern eleva als dominis irritatius de la quantificació econòmica el que abans no passava d'espantables malestrugances qualitatives perbocades per sibil·les menors. Sí, el canvi climàtic ha atès dimensió econòmica i això, com és sabut, va a missa. Ha arribat el canvi climàtic als 'media'. Però encara no ha arribat el canvi mediàtic a la societat. La informació, ara ja prou profusa i difusa, és encara massa confusa. Sant Fost de Capcentelles acaba d'inaugurar una planta fotovoltaica i els informatius expressen la satisfacció de la població perquè, finalment, tindran claror als carrers nocturns. El cert és que el bon enllumenat vindrà de la renovació que també s'ha fet dels fanals, els quals funcionaran de nits i, per tant, amb energia que no generarà la planta solar. La planta fotovoltaica enviarà durant el dia electricitat a la xarxa, energia que serà comprada a un preu entre tres i cinc vegades superior al preu mitjà que paguen els usuaris (així ho marca la llei) per la mateixa companyia que, de nits, il·luminarà la vil·la a preu normal. El cost d'instal·lació de la planta, altrament, haurà estat en bona mesura subvencionat pel govern català o espanyol. Gràcies al conjunt de tot plegat, l'Ajuntament de Sant Fost 'només' trigarà una vintena d'anys a amortitzar l'operació. Felicito l'Ajuntament per una jugada tan relativament rodona, però no ens enganyem: és una arrissada socioeconòmica. Amb subvencions directes o indirectes d'aquesta mena potser s'ajuda un ajuntament -cosa que em sembla molt i mol bé, que consti-, però de problema general no se'n solventa cap. Al contrari, em temo. Em pregunto per què la premsa no exposa clarament aquestes coses i per què no explica que si tots els ajuntaments i totes les empreses fessin com l'Ajuntament de Sant Fost -que no en té cap culpa, insisteixo- els pressupostos públics generals farien fallida, els preus embogirien, el paisatge quedaria contraplacat de cèl·lules fotovoltaiques i de nits ens quedaríem a les fosques (com si diguéssim). L'energia que consumeix el món, ara com ara, és fòssil (carbó, petroli i gas) en més d'un 85%. Se'ns acaba, si més no el petroli. Una part considerable del 15% restant és nuclear de fissió. D'urani tampoc no en tenim gaire. El canvi climàtic en curs incipient des de fa dècades (malaltia temps ha diagnosticada, però sense símptomes dolorosos fins avui) és ocasionat per la combustió d'aquests fòssils minvants. Les energies renovables a penes subvenen a un 10% de la demanda, i pensar que aniran més enllà de cobrir-ne un 20 o un 25% en el futur és molt d'optimisme (tret que aquesta demanda no baixi dràsticament). La fusió nuclear no arribarà fins d'aquí vint o trenta anys, si arriba. El panorama és aquest. No és una notícia, però sí una informació capital. Capital, en efecte. El creixement quantitatiu com a motor de l'economia és ja una idea del passat i una impossibilitat del futur. Què fem? Incrementar l'eficiència és tan necessari com insuficient. Serveix per guanyar temps. Però, a què dedicarem el temps guanyat? A canviar, hauria de ser. A concebre i a executar la Revolució Postindustrial (mentre amb l'altra mà mirem de sortir-nos-en amb la fusió nuclear). Tot això ja té més de notícia, trobo. Sobretot, però, té molt de concepte. Seria fantàstic que la premsa recuperés l'opinió. El criteri, més aviat. Minorés la notícia, recentrés els conceptes. No seria erudició. Seria cultura. Els dipòsits ragen, tant si són plens, com si només en queda un cul. S'estronquen de cop. Quina notícia, aleshores! I quin drama evitable. Per això em preocupa més el canvi mediàtic que el canvi climàtic. El canvi mediàtic que no acaba d'arribar, vull dir. Perquè sense canvi mediàtic no aturarem el canvi climàtic. Em sembla.