L'impacte de l'avió i la síndrome 'em quedo a casa' (per Joana Díaz)

Si fa poc heu fet vols llargs, més enllà d'Europa, segur que heu patit, a més de la ja coneguda síndrome del turista, la nova síndrome dels 100 ml i la síndrome de la seguretat internacional. Això com a mínim i de forma conscient, perquè inconscientment també es poden patir la síndrome low-cost i la síndrome del CO2. La síndrome low-cost és, bàsicament, la sensació d'idiota quan pagues un vol convencional i reps servei low-cost (per a l'empresa). La síndrome del CO2 és el que no va tenir el príncep Charles d'Anglaterra quan va volar amb un gran sèquit a buscar un premi de medi ambient. No fa tant, fer un vol llarg per anar de vacances era una aventura que s'inseria en el conjunt del paquet d'oci. No és que fos fantàstic, però es podia tenir una certa sensació agradable des del moment que s'arribava a l'aeroport, es facturava l'equipatge i s'entrava a la zona del duty free. La competitivitat, la reducció de costos i la maximització de beneficis van esperonar la creativitat dels eficients gestors. Els inefables directius del sector van aplicar tot el que va sortir al brainstorming: més seients a l'avió, bitllets electrònics, overbooking, res de begudes alcohòliques ni serveis efímers que afegeixen poc valor i generen molta despesa. En la catarsi del management combinada amb les possibilitats tecnològiques van sorgir les low-cost. A les lleis del mercat se li han sumat les lleis de la seguretat internacional. La síndrome que en resulta és una combinació de gimcana i humiliació. Per preparar els saquets transparents per dur a cabina són necessaris tots els potets de la cuina de fireta del teu fill i totes les mostres d'hotel, caducades o no, que puguis recuperar. Per traspassar una duana, més val que vagis lleuger de roba, portis distraccions per les cues i la moral ben alta. I per rematar-ho, la síndrome del CO2. Volar de Barcelona a Nova York suposa cobrir una distància de 6000 km, amb una emissió d'una tona de CO2. Caldria 10 arbres de boscos naturals per equiparar aquesta emissió, amb una fixació de CO2 repetida al llarg de 20 anys! Si fem aquests mateixos quilòmetres en cotxe baixem a 690 kg de CO2 i si els cobrim amb tren, bus o metro podem reduir les emissions fins a una tercera part, deixant-les en uns 300 kg. Si combinem els efectes de totes les síndromes que es pot patir en un vol, la conclusió és ben senzilla: em quedo a casa.