El mal comú (per Albert Punsola)

La raó de ser de les notícies és trencar abruptament el que es considera la normalitat. Això pot passar amb un fet inesperat de certa volada, o bé com a conseqüència d'uns fets ja coneguts que, per simple acumulació, ocasionen una explosió similar a la del gas que algú ha deixat obert en una vivenda. Només cal una petita espurna perquè tot s'inflami. La censurable actitud de la companyia RENFE en els darrers dies només pot competir en magnitud amb la veritable causa dels mals d'aquesta companyia: el desinterès per la inversió continuada, pel manteniment i per la consolidació d'allò que s'ha aconseguit en el passat. És un procés que ens ha portat a una situació lamentable. En primer lloc, per a tots aquells qui l'han de patir directament i, després, per a tota la societat que, indirectament, també en rep els efectes amb el desprestigi del servei públic i l'estímul, per reacció, d'aquest caos insostenible anomenat trànsit privat. És innegable que amb la creació del servei de rodalies als anys 80, gràcies a l'impuls del primer executiu socialista de l'estat i en especial de Mercè Sala, es va sortir d'una situació anacrònica i es van encarar adequadament les necessitats de mobilitat. Malauradament, aquell impuls inicial es va perdre per abandonament, potser en el fons per raons polítiques... Sigui com sigui, crec que és una exageració singularitzar aquesta deixadesa en la companyia RENFE, com si d'un cas únic es tractés. El que està passant ara i aquí amb els trens rodalies és fruit d'una forma de fer molt pròpia d'Espanya, i també de Catalunya, caracteritzada per la manca d'organització, de constància i sobretot per l'oblit del detall... sí, del detall, entès com la unitat bàsica de la feina ben feta, del servei acurat. Hi ha una creença generalitzada que les actuacions a gran escala operen, només per la seva dimensió, canvis enormes, quan és amb la suma de petits encerts que es construeixen models de funcionament sòlids. Aquests darrers dies, i gairebé sense proposar-m'ho, he estat testimoni d'un seguit d'exemples de falta d'atenció en el detall. Són exemples de la capital, recollits de la vida quotidiana. Potser no repercuteixen de forma tan important en la majoria de la població i difícilment faran grans titulars però són un fet. Anem amb el primer. Ronda Universitat, vorera cantó muntanya. Aquest tram de carrer ha esdevingut en els darrers anys una successió de parades d'autobusos interurbans. Sovint, els vehicles que hi arriben, un cop han aparcat, fan temps per a la seva propera sortida sense parar els motors. Són en gran part autobusos vells amb combustió deficient i de vegades entre l'arribada i el moment de partir transcorren 20 minuts. Les emissions són inevitablement respirades per les persones que formen llargues cues esperant agafar aquests mateixos autobusos. En plena croada contra el tabac aquesta situació esdevé una trista paradoxa. No sé si la mesura de no apagar motors té sentit econòmic el que no té és sentit comú. Els compromisos de Barcelona amb la sostenibilitat -iniciativa a gran escala- perden credibilitat pels tubs d'escapament de quatre companyies de transport -pel detall. Això no passa en un taller clandestí ni sota un pont, sinó en ple centre de la ciutat, a la vista i olfacte de tothom, però ningú no ho atura. Platja de la Barceloneta. Els potents focus orientats a la sorra s'encenen a ple sol i així es queden un dia, una nit i al dia següent fins que els apaguen. No és la primera vegada que veig trams de carrers sencers i autopistes de peatge il·luminades quan no toca. Passa de tant en tant. Després se'ns demanaran accions col·lectives de protesta perquè apaguem els llums quan més els necessitem. Es a dir, que hem de banyar els nens a les fosques per participar en una acció estèril i, mentrestant, els qui han de vigilar realment el malbaratament energètic es permeten el luxe de no posar gaire zel en les seves responsabilitats. Com a revers, a la nova Granvia semicoberta -autopista C-31- els llums indispensables per a la seguretat del trànsit en aquest tram fallen dia sí, dia també. No és una situació acceptable. Aquest mateix esperit, que podríem qualificar de desconsideració per la feina ben feta, es manifesta també en la transmissió d'informació o més ben dit, en la manera deficient de fer-ho. Observo perplex, el març de 2007, com a diverses estacions de metro de Barcelona, el mapa esquemàtic de línies no recull les darreres ampliacions del tramvia. La nova línia T5 inaugurada l'any 2006 no hi apareix però l'extensió de la T4 fins a Ciutadella-Vila Olímpica, en servei des del 2004, tampoc. Sorprenentment, en les estacions del tramvia, el mapa en qüestió està perfectament actualitzat. És el mateix tipus de mapa però, aleshores, si se n'ha fet l'actualització perquè no està distribuïda arreu? Pot semblar un detall insignificant, però té més importància de la que sembla: denota manca de control global del sistema d'informació i poca voluntat de servei. De cara al visitant de la ciutat crea inseguretat perquè, si línies de transport operatives des de fa 3 anys no surten en un mapa de la xarxa, com pot el forà confiar en la resta de la informació que rep? El resultat, un cop més, és el desprestigi del transport col·lectiu, potser en petita dosi, però en la situació actual no ens podem permetre cap retrocés en aquest sentit. Potser l'origen del problema estigui en un mal càlcul dels recursos humans i financers de què es disposa. Una persona que porta una empresa de jardineria em comentava, en els decurs d'un dinar, el desasossec en què viuen molts municipis que, amb entusiasme i probablement bona fe, es dediquen a dibuixar sobre el paper rotondes, passejos i els seus respectius enjardinaments. La preocupació comença quan els dibuixos es materialitzen i aleshores els responsables se n'adonen que cal fer-ne el manteniment. Aquella gespa en el nus de trànsit o aquella filera de matolls en el nou vial tenen unes necessitats d'aigua difícilment assumibles. Aquest seguit d'exemples posa de manifest el mal que fa l'actual esquema de funcionament orientat al marketing empresarial i electoral, dues estratègies que, misteriosament, acaben confluint. Tot es basa en fer coses grans, atractives, modernes, que llueixin en webs ben dissenyats. Això, que no tindria res de dolent en si mateix, es converteix en una dinàmica criticable des del moment en què es negligeixen aspectes que podem qualificar d'essencials, relatius al rigor i al compromís en la gestió. Es parla fa un temps de col·locar sensors en el mobiliari urbà per poder saber per exemple quan una paperera és plena o quan un fanal fa un mal contacte elèctric. Aquesta devoció per la tecnologia -que per cert també ajuda a guarnir l'aparador- resulta més exasperant per contrast amb una realitat que dia a dia ens demostra, amb casos concrets els dèficits organitzatius públics i privats. Està molt bé criticar a RENFE, critiquem-la que s'ho mereix! però tinguem ben present que l'actitud que ha provocat el seu desastre actual, no és ni de lluny una excepció en la nostra societat. I que els costos econòmics, ambientals i socials que comporta aquesta forma de fer encara no han estat suficientment valorats en tot el seu abast.