Canvi climàtic (I). Al Gore i les relacions públiques (per Joana Díaz)

Amb dos precedents sonats d'actors d'acció que entren en política, i no precisament per la porta petita sinó ni més ni menys que directament com president o governador, no és gens d'estranyar que ara sigui Hollywood qui es dediqui a robar talents a la política. Al Gore ha guanyat el premi de l'Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (Oscar) al millor documental. Això, d'entrada, i si mirem de quina acadèmia es tracta, s'ha d'interpretar en clau artística, és a dir, cal pensar que el producte és meritori en el sentit artístic. Podríem quedar-nos aquí. Ara bé, el president Zapatero va rebre Al Gore recentment a La Moncloa i li va dir que s'ocuparia que el documental es veiés a escoles i instituts. Això vol dir que també rep certa legitimitat política i pública. El producte audiovisual fa divulgació científica i està legitimat per un bon nombre d'experts i científics del canvi climàtic i d'altres disciplines (tot i que també rep crítiques per aquesta banda). En definitiva, no és només art. Fins i tot podríem dir que ha jugat el rol, no gens menyspreable, de portar al debat públic i mediàtic una qüestió de gran complexitat científica, d'enorme preocupació social i d'importants conseqüències econòmiques i polítiques. Hi ha una dimensió del film 'Una veritat incòmoda' que incomoda a molta gent. A més de ser tot el que s'ha dit amunt, resulta que és un brillant producte de comunicació de relacions públiques. I aquest, paradoxalment, és el principal retret que se li fa. Heus aquí els grans prejudicis que pateixen les castigades disciplines del màrqueting, la publicitat i les relacions públiques. Sembla que pel fet d'ajudar a reconvertir la imatge d'un perdedor polític en un vencedor social, el producte sigui menys creïble o de menys qualitat. Se'n qüestiona la veracitat i la finalitat. Justament, caldria destacar amb quina magistral habilitat el senyor Gore ha aconseguit resituar la seva imatge pública a nivell global i, alhora, fer art, divulgació científica i sensibilització ambiental (encara que tot això pugui semblar massa gros). No és dolent que es tracti d'una estratègia de relacions públiques. Al fi i a la cap, les relacions públiques formen part del sistema de comunicació, amb tot el dret i amb el cap ben alt. Si la comunicació s'espolsés els prejudicis potser podria ser més eficaç a l'hora de transmetre determinats missatges i fer-los penetrar a tots nivells per aconseguir canviar consciències i comportaments.