La llevantada de Pasqua Granada s'ha endut mitja platja de s'Abanell; els blanencs s'ho miren amb irritada decepció. A Calella, les cares són rialleres, perquè la llevantada hi ha fet créixer la platja. És la cançó de l'enfadós. La platja de s'Abanell s'havia acabat de refer amb sorra dragada dels fons circalitorals de la Tordera, uns 150.000 metres cúbics. La restitució ha costat molts dies de feina i més d'un milió d'euros. El mar s'ho ha endut -o ho ha canviat de lloc, tant se val- d'una revolada, com qui desfà un castell de sorra. No és una metàfora, sinó una descripció.
(F)
L'espai costaner és una interfície dinàmica. La mar el reconfigura constantment. Si el volem estabilitzar, hem d'entendre la lògica marina i hem d'actuar en conseqüència. Però procedim al revés. Les nostres intervencions exalten la inestabilitat: ports i espigons que impedeixen les aportacions de sorra o que les acumulen en excés a sobrevent dels murs, reducció de les sorres aportades per la Tordera en minvar el cabal del riu i, de retruc, la seva capacitat d'arrossegament, etc. I sobre aquesta matriu gens favorable, fem obres descabellades que equivalen a excavar els fonaments per a aixecar més alta la casa.La coexistència de platges com les d'abans i ports mar enfora -dàrsenes terra endins seria encara pitjor- és molt difícil. Es pot intentar, però a força de comprendre a fons, modelitzar com cal i fer obres de molta volada. En un altre context molt més advers, els holandesos se'n surten exitosament de dominar el mar, però amb coneixement i grans inversions: els dics i els pòlders del Zuiderzee no són resultat d'un dragat de circumstàncies, sinó de dècades d'esforç econòmic i d'obra pública tècnicament impecable.
Externalitats
Coneixement i inversió són les claus de l'admirable èxit neerlandès. La nostra estratègia va en sentit invers. No tenim prou coneixement de detall i portem dècades explotant externalitats positives sense voler assumir les negatives. La indústria turística ha fet els números internalitzant el clima i la bellesa paisatgística com un actiu propi, però carregant sobre el sector públic les inversions ambientals. Tampoc és manera.
Si volem tenir ports, platges i rius en un context mediterrani hem d'assumir els costos de gestionar-ne la coexistència. El tema és recurrent en tot el nostre espai econòmic. Per això advoco per uns balanços ambientals que identifiquin partides i externalitats fins ara no tingudes en compte. Però existents. Fins ara hem estat més hàbils externalitzant les disfuncions que internalitzant els costos d'evitar-les. Les platges que es perden, els aqüífers i els rius malmenats, els boscos degradats, els sòls erosionats... Tot això té uns enormes costos econòmics que hem volgut ignorar simplement perquè no sabíem comptabilitzar-los o alguns creien que no ens convenia fer-ho.
Comparteixo les reivindicacions ambientals del sector turístic. I dels ecologistes. I dels pagesos. I de la indústria. Però que ningú pensi que sense una estratègia econòmica sostenibilista hi ha cap possibilitat de satisfer-les. Podem anar posant sorra a la platja de l'economia, això sí. I veure com desapareix a la primera llevantada, això també. Sense balanços ambientals tot el territori català -i espanyol- serà un colossal castell de sorra inconsistent.
*Article publicat a El Periódico
