És un article llarg, documentat i força interessant, per bé que a ningú se li escapa que el que és interessant és també, sovint, interessat. Però vaja, no és qualsevol cosa que un diari de referència a Europa com és el britànic Independent dediqui a la seva edició de dissabte un llarg article sobre la sequera a Espanya -cal llegir Catalunya, aquí- i que la contextualitzi en un marc més ampli. En l'inevitable marc més ampli que reclama el clima i les seves conseqüències. El títol és prou explícit: "La sequera a Espanya: un cop d'ull al nostre futur?". Barcelona, diu l'article signat per Elisabeth Nash és la mostra del que podria passar arreu del mediterrani amb l'extensió del canvi climàtic.
Com totes les peces periodístiques dedicades a la sequera en els últims mesos, l'article provoca una barreja de perplexitat, cansament i interès. Però el que és un pèl diferent en aquest cas és la distància amb la qual l'articulista ha enfocat la seva feina. És molt revelador que una de les últimes cites del reportatge sigui, precisament, d'una científica sueca especialista en canvi climàtic. Per cert, que el que diu Stephanie Blencker, de l'Stockholm International Water Institute és que hem de recollir més aigua de pluja. Bé, prenguem-ne nota, tot esperant que aquest fet no esdevingui, també, el camp de confrontació de la (petita) política.
Un últim apunt del molt recomanable article. El paràgraf final es revela un pèl impostat, potser perquè s'adiu poc amb l'article. Però és tot un avís per a navegants: "Des de l'any 1992, Barcelona ha disfrutat de la reputació de ser innovadora i agradable i amable al ciutadà i al visitant. Però ara que el canvi climàtic revela les limitacions d'unes infraestructures al límit, l'orgullosa i autònoma Catalunya ha de demanar ajuda a fora".
Atrapats en la subúrbia
En Paul Krugman, articulista del New York Times, revela en el seu últim article que ha vist el futur, i que aquest funciona. El futur, explica Krugman, no està ni a la Xina ni a l'Índia, "que és on se suposa que l'has de veure, aquests dies", sinó a la vella Europa. La vella Europa, quina forma tan americana de referir-se al nostre tan divers, convuls i complex continent! Bé, el cas és que en un article amable, i que crec que és només aparentment ingenu, el reputat opinador subratlla les virtuts de la ciutat compacta front a la ciutat extesa. Treballar, comprar i divertir-se sense haver d'agafar el cotxe, a un cop de metro, a un cop de bici. Un autèntic privilegi, als seus ulls "atrapats en la subúrbia". Una suburbia que ja no és aquell món assèptic i segur idealitzat per l'Amèrica optimista sinó el reducte ineficient i poc pràctic dels embussos quilomètrics i el bidó de benzina enfilant trencant preus a cada moment.
El mercat té la raó
Parlant de preus del petroli, una última frase d'un lúcid article de Martin Wolf per al Financial Times: "El gran esdeveniment de la nostra era és l'extensió de la industrialització de milers de milions de persones. L'encariment dels preus dels recursos són la resposta del mercat a aquest procés de transformació. El mercat ens diu avui que hem de fer servir els recursos amb més saviesa, ara que s'han tornat més valuosos. El mercat té la raó". El capitalisme, ja es veu, no pot externalitzar avui amb tanta facilitat les coses que no li agraden o que no li van bé. És, bé que arriba eloquentment i dolorosament tard, una bona notícia.
