La ciència ficció sempre ha parlat del present. És d'aquí que treu la seva força, el seu poder suggeridor. Wall-E, l'últim èxit de la factoria Pixar, i que ha entusiasmat a crítics i públic, retrata un món esgotat, on els gratacels són fets de residus i on s'ha exhaurit tota forma de vida. Només un robot tossut, absent a tot, continua fent la feina pel qual va ser dissenyat, la gestió de residus, tot fent piles com un mecànic prometeu del reciclatge. Aquest és en Wall-E. Però en realitat, els creadors d'aquest film no han volgut parlar de robots. O almenys no només han volgut parlar de robots. Han volgut parlar, així ho fa, paradoxalment la millor ciència ficció, del món d'avui: la infatigable generació de residus, el consumisme desbocat, la sedentarització de bona part de la societat... A la pel·lícula, és clar, aquests extrems són portats al límit, però està clar que si l'argument funciona és perquè l'espectador es veu reflectit en algunes de les imatges. En alguns moments, l'efecte mirall incomoda el públic. Està bé, això. És demolidora la segona part de la pel·lícula -bé que, certament, com ha estat assenyalat, és menys poètica: els últims humans recorren sense esma l'espai entretinguts en un món de mentida, alimentats amb palleta i amb el cervell en stand-by. Amb humor i intel·ligència la pel·lícula parla dels recursos, però també de la responsabilitat. I aquest és un tema calent. En parla el New York Times en l'article 'Handle with Care' (Tractar amb cura), que repassa l'interessant debat que viu el món científic al voltant de noves tecnologies o descobertes: la nanotecnologia, la robòtica, la enginyeria genètica. Quines són les implicacions futures de determinades aplicacions? Les propostes per rebotar la llum solar a través de miralls i així lluitar contra el sobreescalfament de la terra tenen una logística complexa, però són aplicables. Els seus defensors argumenten que així es poden tenir resultats immediats en la lluita contra el canvi climàtic... però i si hi ha efectes col·laterals? I si els resultats no són tan òptims com hom preveia? Les conseqüències poden ser desastroses, no cal una superproducció de Hollywood per recordar-nos-ho. Instituts i fundacions diverses comencen a estudiar la manera de relacionar l'enginyeria i la ciència amb aspectes de responsabilitat i ètica.
De forma ben provocadora, Bill Joy, fundador de Sun Microsystems, fa servir en l'article l'expressió 'coneixements preparats per a la destrucció massiva'. Bon titular, aquest. El periodista, de fet, li dedica tot un paràgraf. Però més que aquesta frase amb grapa, potser un pèl tremendista, em sembla interessant la reflexió de Sheila Jasanoff, professora de ciència i tecnologia a la Kennedy School fo Gobernment a Harvard. En un assaig publicat a Nature, Jasanoff apunta que un primer pas per a científics i enginyers seria prendre consciència que en determinats aspectes, la incertesa, la ignorància i el que no es pot determinar, és ben present, i que això té implicacions que no es poden defugir. Ni com a científics, ni com a ciutadans. Si és que és possible separar una i altra condició.
Contra el màrqueting verd
L'autoritat britànica de regulació de la publicitat (ASA) ha prohibit l'emissió d'un anunci en el qual el grup petrolier Shell qualificava de pràctica sostenible l'extracció de petroli de les sorres bituminoses o asfàltiques de la regió d'Alberta a Canadà. Aquesta pràctica, explica Libération, té forts impactes sobre el medi, tant pel que fa a l'afectació de zones naturals d'interès com pel que fa a l'emissió de gasos que provoquen l'efecte d'hivernacle. La decisió de l'ASA s'ha donat arrel d'una queixa de World Wild Fund (WWF) a Anglaterra i suposa un cop important, i ben significatiu,al màrqueting verd, atesa la importància del grup empresarial. Ara caldria demanar a aquesta autoritat, a més de la contundència i claredat demostrades, regularitat. Regularitat en la denúncia d'aquesta convenient pràctica de neteja d'imatge corporativa. Bé, caldria demanar-ho a l'ASA i a les autoritats equivalents en la resta de països. També, naturalment, el nostre. (Més informació: http://www.liberation.fr/actualite/economie_terre/344932.FR.php?rss=true...)
Tours radioactius
Estem de vacances. Los Angeles Times ens parlen d'un tour turístic extrem. És el que ofereix Pat Welle, propietari del Columbia Kayak Adventures. Cada mes, almenys tres grups de persones recorren el riu Columbia per apropar-se a les restes del complex nuclear més contaminat dels EUA. Això passa a Hanford Reach, a l'estat de Washington, al nord-oest dels Estats Units, paradoxalment enmig d'un entorn natural plè d'interés. Actualment, les velles instal·lacions, que encara es troben en fase de desmuntatge, estan envoltades per un perímetre generós, on s'ha mantingut una necessària moratòria que ha portat a un enfortiment de la vegetació i la fauna. L'any 2000, prop de 200.000 acres van ser declarades monument nacional. L'interès per aquesta singular mostra d'arqueologia industrial es troba en un bon moment, per bé que es combini amb l'interés en l'entorn natural. Les visites no paren de créixer, diu, tot content, en Pat Welle. Fins i tot es parla de permetre l'entrada a l'històric reactor B, on es va preparar el plutoni per a la bomba després es va llençar a Nagasaki. Tanmateix, està clar que no ens trobem davant d'un espai visitable qualsevol. Aquesta indústria va portar un milió de morts amb un sol click.
