Un mestre era un mestre. En queden romanents terminològics. Anomenem "mestre" el director d'orquestra i fem màsters (mestries) per a arrodonir estudis superiors. Tot ve de quan les professions, és a dir els oficis, s'aprenien als obradors o oficines. Els aprenents hi adquirien destresa dels oficials, els quals esdevenien mestres amb el pas dels anys. "Què hem de fer, mestre?", encara diem col·loquialment, demanant parer al nostre interlocutor. Comença el curs, moment de pensar-hi.
Aprenents, oficials i mestres s'aplegaven en gremis. Organitzaven l'exercici de la professió i, tant o més, en defensaven els interessos. La universitat napoleònica i les escoles politècniques canviaren el panorama. Els professionals de la societat tecnocientífica no surten de l'obrador, sinó de l'aula, i les seves inquietuds ja no són canalitzades a través dels gremis, sinó dels col·legis.
Els col·legis són associacions per a la millora de la professió i la regulació de l'exercici. Els títols universitaris certifiquen coneixement, però per a exercir cal el vist-i-plau del col·legi corresponent, que a vegades arriba a establir els barems d'honoraris. Massa sovint, els col·legis també acoten gremialment els camps d'actuació professional. Pro domo, és clar. Els col·legis no són gremis, però hi retiren.
Hi ha col·legis amb pedigree, amb algun segle de trajectòria i manifesta preocupació per la qualitat professional dels seus membres. També hi ha col·legis de moderna creació. Però no sempre de moderna mentalitat. N'hi ha de més preocupats per la defensa corporativa que per la reflexió professional. Convindria que uns i altres l'abordessin a fons, perquè si una cosa caracteritza l'exercici professional modern és l'emergència de les actuacions transprofessionals.
Transversalitat
L'especialització no és un objectiu del coneixement, sinó una limitació dels coneixedors. Com que els camps cognitius no paren d'eixamplar-se, les destreses de cadascú no paren d'estrènyer-se. Per a poder aprofundir cal estrènyer. Per tant, l'única manera de ser profund i alhora ample és integrar-se en un equip transdisciplinar. La professionalitat compartida és el corol·lari fatal de la indefugible especialització. Això, o ser un geni polifacètic.
El professional col·lectiu mira transversalment. És una persona capaç d'inscriure la seva expertesa sectorial en un sistema general dotat de sentit. La mera aposició de destreses parcials no confereix transversalitat als processos, cal una altra cosa. Cal consciència de parcialitat i capacitat per a treballar en equip. És el principi de la música concertant: cada intèrpret toca el seu instrument, però el que sona és l'orquestra. Molt virtuosos tocant alhora no fan necessàriament un concert.
La universitat hauria de formar virtuosos concertants. Els col·legis professionals haurien d'ajudar-los a defugir el virtuosisme, en comptes d'aspirar-hi amb amortitzat esperit de gremi. Cal predicar les virtuts de la transversalitat i els avantatges de la curiositat pels espais fronterers. La societat postindustrial demanda el professional col·lectiu, el nou mestre que integra destreses amb visió holística, que és més que sumar-les. Arriba la transdisciplina, superadora de l'estretor especialitzada i antítesi del generalisme indisciplinat. Universitats i col·legis hi haurien de pensar. Em sembla.
*Article publicat a El Periódico
