Els cervells no estan a les universitats. La matèria gris s'ha escampat a nivell global i viatja per països, per centres públics i privats, i per internet. La mateixa xarxa apunta cap a la idea d'un cervell global, una intel·ligència artificial conformada per noves velocitats d'accés i eines de coneixement, cerca i maneig de la informació de tercera generació que no tenen res a veure amb els tempos i sistemes amb que es proveeix el coneixement a les universitats. El coneixement no és fàcil de traçar amb les noves wikipèdies. Es posa en dubte el que diu una web, però també el que diu un docent a l'aula. Ja no tenen l'exclusiva del coneixement i han perdut el rol despòtic il·lustrat de portadors de la veritat i sapiència absolutes.
La innovació i la recerca s'acostumaven a subcontractar als departaments de recerca però el món privat i corporatiu, instituts privats de recerca i centres tecnològics també han estat en els darrers anys al capdavant de les grans troballes científiques, en temes tan importants i transcendents per al futur de la humanitat com són la recerca biomèdica, la recerca tecnològica o, també, la recerca i la divulgació ambiental. Federacions d'ONG com el Centre d'Educació Ambiental a l'Índia fan un paper destacable en aquest sentit, com ho van fer en els noranta el lobby empresarial WBCSD (World Business Council for Sustainable Development) o el World Watch Institute que va suposar una fita en la difusió del coneixement sobre medi ambient global.
Avui mateix comença a Barcelona una trobada internacional d'universitats que estan cridades a discutir a l'entorn del seu rol en el coneixement sobre sostenibilitat. Fa poc la preocupació de moltes universitats en temes ambientals es limitava, en el millor dels casos, a qüestionar el seu impacte de residus, aigua o energia. Algunes anaven més enllà i analitzaven l'etern i aparentment irresoluble tema de la ambientalització dels ensenyaments.
(F)
El congrés EMSU 08 (Environmental Management for Sustainable Universities) fa una crida al debat sobre el mateix procés de creació i difusió de coneixement sobre sostenibilitat. Serà interessant veure com reaccionen les universitats catalanes davant d'aquest debat quan la seva rigidesa ni tan sols permet que s'adaptin als canvis que imposa Bolònia. És sabut que en altres països europeus (i, per descomptat, en els sistema universitari nord-americà) el cos docent i investigador fa temps que treballa aplicant mètodes pedagògics que posen els alumnes i les seves competències en el centre, i no el professor i el seu ego. El mateix passa amb la recerca, que respon a afers que res tenen a veure amb guerres i interessos departamentals o de grups interns i, en canvi, busquen la cooperació amb el món social i empresarial.De la mateixa manera que creix l'exigència cap als sistemes públic i privats de més i millor participació en la presa de decisions, caldria també exigir a les universitats que donin una millor i més ràpida resposta als reptes socials actuals del coneixement. La lenta capacitat de reacció de les universitats s'ha fet clarament evident en temes tecnològics. Quina porció del professorat està prou al dia en l'ús i maneig de les eines tecnològiques pròpies de la web 2.0 (ja no parlem de la 3.0...) com per integrar-les en la seva metodologia pedagògica i, el més important, en el contingut del que imparteix? Si la tecnologia, que els alumnes tenen a l'abast de forma quotidiana, no està integrada en el procés de captació de coneixement, imaginem què passa amb la sostenibilitat, que no forma part de les rutines dels joves.
No podem, doncs, jutjar la pretesa comoditat amb què avui els alumnes accedeixen a coneixement dubtós en wikipèdies, webs d'apunts, fòrums, xarxes socials, etc. si no proporcionem nosaltres mateixos, com docents, alternatives més fiables. Això obre des de fa un temps el debat sobre si la universitat ha d'entretenir per agradar, assegurar assistència a classe, etcètera. Al meu entendre, aquesta no és la qüestió. No es tracta d'entretenir a classe, sinó d'estar prou adaptats i actualitzats com docents i com institucions com per actuar de referència principal per als alumnes en l'adquisició de coneixement. Si la sensació és que t'assabentes abans de les novetats i dels reptes intel·lectuals del món per altres fonts que per la universitat, no és d'estranyar que aquesta perdi ràpidament la seva credibilitat com centre de transmissió del coneixement.
El congrés EMSU es planteja, entre altres, una pregunta força inquietant: "Necessitarem universitats en el futur?". Serà interessant veure què responen les mateixes universitats i també els altres agents.
