Ahir va ser el primer diumenge d'Advent. Quants saben què vol dir això? O bé, per què diem "net com una patena"? El calendari i l'instrumental litúrgics desapareixen de la nostra societat secularitzada. Temps era temps que fins els futurs adults agnòstics fèiem d'escolanet, patena en mà. Però romanen les frases fetes i els referents culturals. Tres diumenges més d'Advent i serem a Nadal, és a dir a la quinzena festiva d'hivern que tothom celebra, creients o no. Nadal, Sant Esteve, Epifania...: referents culturals, més que cristians.
O pagans, més antics encara. Perquè Nadal és el solstici d'hivern, no ens enganyem, tal com Sant Joan correspon al d'estiu. La cultura és això, acumulació d'usos i creences, de pràctiques i costums. Per això representem en pessebres un relat en què a penes creiem i ens emocionen els Reis d'Orient que hi fan cap en pomposa cavalcada. Sense referents no hi ha cultura.
Quins són el referents de la generació del Google? No ho sabria dir. L'adquisició de referents va lligada a l'esforç personal. Estimem sobretot les coses que ens ha costat de fer o entendre. El meu nét gran juga amb les figuretes del pessebre com jo jugava amb els indis i els cowboys. Però el portal no és Fort Apache. Les meves figuretes eren de fang, es trencaven i exigien respecte. És el respecte un referent cultural avui dia?
Plantejo un dubte prospectiu, molt diferent de la indignada irritació reaccionària. L'aplom benpensant aplaudeix el retaule renacentista de Jaume Blanquer a la capella del Corpus Christi de la catedral de Palma, però s'escandalitza davant del retaule postmodern de Miquel Barceló a la simètrica capella del Santíssim. Es poden cobrir arcs ogivals del XIV amb fustams purpurins del XVII, però no pas amb ceràmiques polícromes del XXI?
Cultura
Una cosa és la cultura a què pertanyem i una altra el nivell amb què ens hi instal·lem. Un mestre de primària informà un amic meu que a l'escola treballaven "a nivell de pistons i a nivell de macarrons". Això no és una opció pedagògica. És un cas d'incultura general d'un professional de la pedagogia. Pot ser divertit que els nens juguin amb pasta de sopa, però remenant fideus no s'aprèn gaire. El mer domini dels recursos pedagògics no és l'objectiu de la pedagogia.
La pedagogia és la destresa per a transferir eficaçment bagatge cultural. O sigui referents. Un anunci convoca a la Setmana de la Ciència: "Vine a divertir-te!". Malament. La cultura de la facilitat porta al pensament feble. És a dir, enlloc. Als salons nàutics totes les mars són encalmades i per això tanta gent hi compra iots que després no surten de port. "I diuen que el peix és car!", s'exclamava Sorolla.
Les subcultures no proporcionen referents suficients. El rap no és un motet marxós. És un pobre succedani. Els adolescents han de poder escometre els referents paterns. És a dir: necessiten referents sòlids per a envestir amb garanties. Trobo que tot és massa tou. Potser per això la Generalitat fa campanyes estivals recomanant beure aigua fresca i posar-se a l'ombra, obvietats insultants quan has suat de valent algun cop.
A Sant Pau de Seguries hi ha un rem monumental. Diu que un pescador, fart de mar, el va deixar quan s'hi va quedar a viure perquè ningú no sabia què era aquella pala. On escollirem de viure quan ningú no sàpiga què és res?
*Article publicat al Periódico de Catalunya
