Contemplo la conveniència de fundar una associació d'amics de la litúrgia. De promotors de la litúrgia, més aviat. O de reintroductors, caldria dir. No és res de missa. Seria una iniciativa civil per a rescatar consecucions bàsiques del procés civilitzador, incomprensiblement abandonades en les darreres dues o tres dècades.
El dia que un capellà va dir missa en texans i va consagrar una galeta, uns quants progres -molt poquets, diguem-ho tot- exultaren de pueril alegria i l'església catòlica va fer el ridícul. El van cridar a l'ordre, ja s'entén. Va ser un acte antilitúrgic. És a dir, un acte carregat de sentit litúrgic. Ningú no demostra més preocupació per Déu que qui es proclama ateu militant. El veritable ateisme és la indiferència.
L'associació en què penso no tindria res a veure amb la religió, ja ho he dit. Hi recorro gràficament perquè l'església catòlica té dos mil anys d'experiència i això no es pot perdre de vista. La meva associació s'ocuparia de la litúrgia civil, que va de dicció, roba simbòlicament adequada i posició corporal escaient.
Faria notar que seure a terra en el metro és una considerable inconveniència. O que recollir un premi en bermudes resulta més aviat penós. Vestir apropiadament, impostar la veu en públic i mantenir alzinada la columna vertebral són actituds desconegudes entre els gossos i altres animals, domèstics o per domesticar. És a dir, que són distintivament humanes. Per això són litúrgicament rellevants. En abandonar-les, la missa perd interès. Deixa de tenir-ne, de fet.
A un policia sense uniforme no li faria cas ningú. L'arma fa por; els distintius litúrgics de l'uniformat, respecte. Però ara moltes persones es vesteixen gratuïtament de gala per cap d'any mentre abandonen tota cura en la indumentària quotidiana. O sigui que van sempre disfressades. Pretesament, mana la comoditat i l'actitud desenfadada. No és cert: mana la publicitat, la marca, la descurança i la posa. És a dir, la litúrgia. Una certa antilitúrgia, però, tan lamentable, ovina i incivil com la de l'oficiant en texans.
Excel·lentíssim
La disposició addicional tretzena de la vigent Llei d'Ordenació Universitària suprimeix els tractaments a les autoritats acadèmiques i socials, excepte en el cas de rectors i rectores, que continuen essent Magnífics o Magnífiques (en principi). Així que jo vaig començar la meva presidència del Consell Social de la UPC l'any 2004 com a Excel·lentíssim i l'he acabada el 2008 com a Senyor. Ja m'està bé. Ara només sóc Il·lustríssim -que Déu n'hi do-, gràcies a una altra funció acadèmica d'aquelles que, en boca de Figaro discursejant a Cherubino, suposen "molto honor, poco contante".
Els tractaments formen part de la litúrgia i tan error és prescindir-ne com exagerar-ne la proporció. Avui procedim a liquidar-los, havent-los prodigat en excés. Hi ha precedents, amb els igualitaris citoyens francesos o camarades soviètics, que no van evitar les diferenciacions: la litúrgia no les establia, només les expressava.
Mentrestant, els Rectors Magnífics lliuren títols a llicenciats en xancletes, i no és cap metàfora. La meva futurible associació somnia en rectors digníssims certificant coneixement a llicenciats polits. I en ciutadans erectes embellint el paisatge urbà. Sense litúrgia ni maneres, la comoditat no val la pena.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
