"Vaig volar de Charlotte, North Carolina, a Amsterdam, Holanda, tot sabent que només tindria temps per visitar una coffee shop i veure alguns Van Goghs; vaig volar de Los Angeles a Nova York per contemplar la Cinquena avinguda i Central Park un vespre amb el sol objectiu d'admirar-ne la decoració nadalenca. En uns pocs minuts ja tornava a ser al JFK per agafar el vol de tornada. Vaig volar de San Diego a Las Vegas per quedar-m'hi 20 hores -no vaig necessitar ni hotel!- abans de prendre l'avió de tornada a casa. El meu nom és Michael i sóc addicte als programes de viatgers freqüents". Los Angeles Times explica en el reportatge Hi, I'm a frequent-flier addict un fenomen que afecta centenars de persones usuàries de les opcions de fidelització que algunes companyies de vols tenen en marxa per captar clients. Aquestes empreses ofereixen als clients habituals programes de punts mitjançant els quals aquests poden obtenir descomptes o viatges de franc segons utilitzin i combinin els itineraris d'aquestes companyies i el seu núvol d'aliances.
(F)
El reportatge en qüestió explica els trucs i les trampes que alguns d'aquests usuaris patològics s'empesquen per aconseguir el màxim nombre de quilòmetres sense pagar. El reportatge carrega les tintes aportant exemples certament extrems i molt cinematogràfics, molt americans, vaja: gent que viatja milers de quilòmetres per passar un parell d'hores prenent un cafè... com en la pel·lícula més romàntica, com el tal Michael. Naturalment, si rebaixem el grau d'excentricitat tots hem fet -i fem- coses que ens recorden aquesta addicció. No són exclusives dels EUA, aquestes coses; el que és exclusiu dels EUA seria, en tot cas, la intensitat del fenomen.Però és una addicció, realment? O hauríem de parlar, més aviat, del model social i dels oblits del nostre sistema econòmic -vet aquí l'os de la qüestió?- que faciliten aquestes opcions. L'hàbil periodista del rotatiu californià no tindria un material tan divertit, però potser el seu article allargaria la data de caducitat si fixés la mirada en el context. El món té, avui, fronteres més imprecises (menys les econòmiques, que, ai las, mantenen ben dretes les seves parets) i la mobilitat s'ha generalitzat i potser, d'acord, s'ha banalitzat. El nostre sistema econòmic obvia allò que tècnicament definim com a externalitats, però que col·loquiament podem descriure com els números vermells. És l'addicció al vol, o és l'addicció als preus irreals?
La petjada ecològica dels vols és massa potent per passar-la per alt, bé que durant molt temps hem fet com si res. Caldrà deixar de viatjar per ser respectuosos amb el planeta i el seu futur? Jo que sóc una mica addicte a l'avió fa temps que compenso les emissions... però n'hi ha prou? La crisi energètica -i el sentit comú- allarga una ombra inquietant sobre aquest món.
El viatge és oportunitat, és tolerància, és progrés... i tanmateix ¿pot ser una de les víctimes de la nova cultura de l'energia, una nova cultura que a aquestes altures demana comprensiblement i amb justificada urgència, polítiques decidides, canvis transcendents en la nostra quotidianitat? Les emissions relacionades amb el trànsit aeri estan creixent sostingudament en el mateix moment que tots ens omplim la boca amb grans paraules contra el sobreescalfament de la terra. Té sentit, això? Té sentit que fem com si res? Però si hi hem de fer alguna cosa... què podem fer? Apujar els preus, per intentar apropar-nos al preu real? Encaminar-nos cap a un model turístic que primi l'afeccionat per la diferència al mer col·leccionista de llocs? Millorar les tecnologies per fer xarxa de business a cop de teclat?
El viatge és un valor, però no es compta pels quilòmetres recorreguts. El viatge pot ser també un viatge en tren, o en autobús, fins i tot un viatge al poble del costat. El viatge és en la mirada, no la brúixola. Però mira, cada avió que agafem agreuja una mica més el problema (són més emissions) i a la vegada ajuda a solucionar-lo (enriqueix el nostre argumentari). Una paradoxa de difícil resolució. Una paradoxa... engrescadora?
