Contra la congestió, em recepten un medicament amb acetilcisteïna. Vull saber què és i fa aquest fàrmac i recorro al portentós recurs del Google. Com sempre, demanis el que demanis, el cercador vomita en fraccions de segon centenars de referències, fins i tot milers. Formidable.
Entre les referències, em crida l'atenció un fòrum de debat. "Quisiera saber qué es exactamente la acetilcisteina y si tiene algo que ver con el ácido acetilsalicílico", pregunta Daniela. A continuació, tot de respostes més o menys felices. I el més sorprenent: destacada, figura la millor resposta, d'acord amb la votació dels participants al fòrum. Desconcertant. Google facilita tota mena d'informació (35.300 referències d'acetilcisteïna, concretament), però la tal Daniela utilitza el mitjà per a preguntar-ho a la manera de tota la vida, com si la resposta no fos a Internet mateix. Confon el cercador amb una altra ànima desorientada. Esquizofrènic.
Pitjor. Em sembla fins i tot indecent, perquè les respostes del fòrum es valoren en funció del vot dels usuaris, o sigui de les persones que no saben què és l'acetilcisteïna, ni sembla que es vegin amb cor de garbellar la infinita informació disponible a la xarxa. Des de quan la justesa d'una definició depèn d'una votació entre persones no prou qualificades?
Internet
Doncs des que el coneixement es confon amb l'opcionalitat. Passa cada dia. La premsa assimila encert amb majoria i dóna a entendre que la bona solució és la que obté més vots. No, la bona solució no és la més votada, sinó la sancionada pels entesos, baldament siguin pocs. De fet, les definicions no es voten. S'elaboren i s'adopten. Es voten les coses opinables, les opcions discutibles. Però ara també es vota la definició de l'acetilcisteïna i acabarem votant-ne la fórmula i tot.
Sense sentit de la proporció no hi pot haver correcte exercici de la democràcia, que no es va concebre per a descobrir la veritat, sinó per encarrilar la convivència. El coneixement neix de l'esforç coral, no de les preferències majoritàries. Es construeix a partir d'informacions parcials, que cal saber jerarquitzar, escalar i seleccionar. Per això Internet i els seus meravellosos cercadors són eines de dos talls.
Qui posa la informació a Internet? Tothom que vol i sap remenar el sistema. Aquesta és la seva grandesa. En pocs anys, milions de documents de tota mena han ingressat a la xarxa universal i gratuïta, una autèntica revolució informativa que els cercadors han potenciat fins a extrems difícils de creure. I també la seva misèria, perquè molts d'aquest documents són redundants o pèssims.
I no hi són tots, a més. Als joves que no han conegut altra cosa -són la primera generació d'una nova era sense ser-ne gaire o no gens conscients- els costa de creure que a les biblioteques continua havent-hi més coneixement que a Internet. No hi ha informació episòdica o circumstancial, ni fòrums de debat, però hi ha coneixement decantat, perquè abans d'escriure un llibre, algú ha reflexionat i ordenat conceptes consistents. També hi ha llibres banals i pèssims, sí. Però menys que brossa a la xarxa, perquè les opinions redundants o insolvents sobre l'acetilcisteïna no solen publicar-se. Internet no desplaça les biblioteques. S'hi afegeix. No pensa per l'usuari, només l'informa. I no sempre prou bé.
*Article publicat a El Periódico
