La dita "sempre paguen justos per pecadors" està en boca de tots per definir la crisi econòmica i la seva naturalesa. La societat paga els excessos corporatius, tant en temps de crisi com en temps de bonança. Quan hi ha bonança, el pagament es nota menys perquè té forma d'emissions de CO2, d'injustícia social o té aparences poc visibles. En la crisi actual el pagament és tan manifest que té calibre d'estafa, d'atracament i de presa de pèl global. També hi haurà empreses que han fet bé les coses i que ara són al mateix sac que la resta, en el bloc corporatiu que amb els seus abusos ens ha dut a aquest daltabaix econòmic. Com distingir-les?
Abans de la crisi, una estratègia de responsabilitat social corporativa (RSC) hauria servit per marcar diferències en els models de governança corporativa. Però ara aquest concepte també queda tocat. El primer que han retallat les empreses ha estat la partida dedicada a les accions "altruistes" i estètiques. Hi ha empreses que han fet de la RSC un puntal de diferenciació, però aquestes resten pràcticament invisibles davant l'eclipsi vergonyant de totes les corporacions que han de salvar-se amb els nostres impostos després d'haver estat recollint beneficis durant anys i llençant unes petites almoines cap a la societat en forma d'agraïment.
La filosofia diu que l'ètica i l'estètica formen part d'una mateixa idea puix que la darrera prové de cosmètica, de cosmos, com l'ordre ètic. Al final ho haurem d'acceptar així mateix pel que fa referència a la RSC. Acabarà consistint en un grapat d'accions ben ordenades en un cosmo-ètic programa de comunicació que cada cop resultarà menys convincent i més insultant.
Com s'ha de creure ningú a partir d'ara que les empreses patrocinen programes d'acció social per pura competitivitat i innovació social? Posem un exemple. El sector automobilístic porta anys innovant en mil gadgets i artil·lugis electrònics, de velocitat i potència i tot just fa uns mesos que semblava que començaven a interessar-se honestament per la reducció de consum i, en particular, d'emissions de CO2. En part, aquesta preocupació venia de noves restriccions legals, però en part hi havia una suposada resposta a la crida mundial per més i millors mesures de reducció del canvi climàtic. Ara que algunes de les empreses més importants del sector reben ajuts estatals per salvar-se, no caldria exigir un canvi radical de política d'innovació tecnològica? O això és massa intervencionista i va en contra de les normes d'un mercat sa i competitiu?
Què haurem de pensar si alguna empresa, un cop sortits de la crisi, anuncia grans estratègies per a la reducció d'emissions de CO2 en els seus models d'automòbil? Ho diuen perquè el governant de torn que els va estendre el xec els va obligar a mantenir les formes davant l'opinió pública? O bé ho fan perquè els mou una autèntica estratègia de responsabilitat cap a la societat que els ha salvat i a la que deuen la seva supervivència (encara que sigui per continuar oferint llocs de treball)? Massa dubtes, massa suspicàcies i molta desconfiança. El concepte de la RSC està tocat i no sabem si també està enfonsat.
