Quan, el 21 de juny de 1960, a Zuric, l'atleta alemany Armin Hary va córrer els 100 metres llisos en només 10 segons, tothom se'n va fer creus. Va semblar una marca insuperable. Havia calgut mig segle d'esforços per escurçar en poc més de mig segon la primera plusmarca oficialment reconeguda per la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (actualment, Associació Internacional de Federacions d'Atletisme), establerta l'any 1912 en 10,6 segons, a Estocolm, per l'atleta nord-americà Don Lippincott.
Per la màgia del números rodons, es creà una gran expectació a partir d'aquell moment: seria algú capaç de córrer els 100 metres en menys de 10 segons? Jo era aleshores poc més que un infant, però recordo molt bé els setciències que argumentaven la impossibilitat que un ser humà rebaixés aquella marca. D'aquí la sensació causada pel nord-americà Jim Hines quan, l'estiu de 1968, recorregué els 100 metres en 9,9 segons. Fantàstic.
Encara eren temps de cronòmetres manuals, incapaços d'afinar per sota de la dècima de segon, però només unes setmanes després, als Jocs Olímpics de Mèxic, els primers cronòmetres electrònics enregistraren la nova plusmarca centessimal de Hines: 9,95 segons. La mantingué fins a 1983 (quinze anys!), en què fou rebaixada fins a 9,93 segons per Calvin Smith, un altre nord-americà. El fabulós Carl Lewis la igualà l'any 1987 i la millorà dos cops més (9,92 i 9,86 segons) en els anys 1988 i 1991. Els auguris dels anys seixanta quedaren en no res.
Però un límit o altre hi ha d'haver, tret que successius superhomes vagin fent possible coses inimaginables. Això sembla que acaba de passar amb el gegant jamaicà Usain Bolt (1,94 d'alçada), que en poc més d'un any ha millorat tres vegades el rècord mundial: 9,72, 9,69 i ara, a Berlín, 9,58 (37,5 km per hora). Com pot un home fer 100 metres en 40 gambades i moure les cames 4,4 vegades per segon?
Darwinisme
El reconegut entrenador italià Carlo Vittori, tutor de diversos plusmarquistes mundials, ha afirmat que "Bolt és una ‘broma' genètica, un scherzo de Darwin. Tota la genètica és casualitat, però amb Bolt, Darwin s'ha superat". Això sí que és un bon disbarat, un veritable rècord d'ignorància biològica. Darwin no tenia ni idea de genètica. Les famoses lleis de Mendel, considerades l'acta fundacional de la genètica clàssica, es van difondre a començament del segle XX, setze anys després de la mort del seu formulador, el monjo agustí txec Gregor Johann Mendel, i divuit després de la de Darwin.
En tot cas, Darwin no s'interessà pels individus excepcionals, sinó pels mecanismes evolutius de les espècies. Involucrar-lo en el cas Bolt és una equivocació considerable, filla del fluix coneixement que es té del darwinisme. Cent-cinquanta anys després de la publicació de L'origen de les espècies (1859), les percepcions errònies de la capital teoria darwinista segueixen estan a l'ordre del dia.
Ni la genètica és casualitat, ni Darwin explica Bolt. Sembla ser que Bolt i altres atletes jamaicans tenen un 40% més de fibres musculars de contracció ràpida que la mitjana dels altres humans. Tots tenim alguna cosa que els altres no tenen. La genètica hi té a veure, és clar. I l'avantatge competitiu que potser se'n deriva, tal vegada també. Però el darwinisme és una altra cosa. Cerca la norma, no pas l'excepció.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
