Tenen carrers de costat, a l'Esquerra de l'Eixample. Els barcelonins no en fan cabal i diuen Villarroel o Casanova amb la mateixa indiferència apel·lativa amb què parlen de Diputació o Consell de Cent, sense pensar en institucions o persones. Però Casanova és Rafael Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona de 1713 a 1714, i Villarroel és Antoni de Villarroel i Peláez, comandant suprem de les forces catalanes durant el setge borbònic, dos personatges capitals.
Villarroel fou tinent mariscal de l'exèrcit de l'arxiduc Carles d'Àustria, el fugaç Carles III d'Habsburg jurat pels catalans (Carles VI en la cronologia del Sacre Imperi Romanogermànic). El seu pare era un militar gallec i la seva mare una asturiana benestant. Va néixer a Barcelona l'any 1656 i exercia de català. Sobretot, de militar, primer contra els francesos en l'exèrcit del darrer dels àustries (Carles II), després en les tropes borbòniques de Felip V i finalment amb les austriacistes fins a la caiguda de Barcelona, l'11 de setembre de 1714.
Villarroel volia capitular l'1 de setembre, quan tot ja estava perdut. Ho acabà fent, desobeint Casanova, deu dies més tard. Sort n'hi va haver: no hauria quedat cap paret dreta a Barcelona. Lluità fins al final, fou ferit i, com tots els comandaments catalans, acabà empresonat, a Segòvia, fins que la Pau de Viena entre Felip V i Carles VI (1725) girà full. No per al país, sí per a persones i patrimonis confiscats. No tornà a Barcelona, residí a Segòvia fins a la mort (1742), vivint d'una pensió concedida per Carles VI. Defensà Barcelona i la salvà de crema i saqueig. Casanova té monument i homenatge floral; Villarroel, no.
Saragossa
Tampoc no té cap memorial, i a penes un trosset de carrer sobre la Diagonal, Agustina Saragossa i Domènec. Podria tenir monument, perquè era barcelonina (de Reus, diuen alguns) i èpicament famosa. Se la coneix com Agustina d'Aragó d'ençà que, l'1 de juliol de 1808 -per accident, mentre duia queviures al seu marit, caporal d'artilleria-, engegà una suposadament decisiva canonada de metralla a les tropes napoleòniques. El general Palafox, defensor de Saragossa, en cantà l'heroïcitat, com si aplicar un botafoc ja encès fos titànic en una dona.
El rendiment de la canonada fou espectacular, perquè reportà a Agustina una sucosa pensió vitalícia, que heretaren primer la seva filla Carlota i després els seus néts, el darrer dels qual visqué, cobrant-la, fins a 1925... Per no parlar del rendiment honorífic en l'imaginari patriòtic espanyol, que va fer un mite d'Agustina, fins a tractar-la d'heroïna nacional en tots els llibres de text. De Villarroel o Casanova no se'n deia res.
Villarroel era un honest "altre català" candelià avant la lettre. Agustina Saragossa, una catalana arribista que morí a Ceuta casada en segones núpcies amb un militant carlí. La desigual consideració de què frueixen per unes no pas menys desiguals gestes militars posa de manifest com és d'absurda la flamarada patriotera i que circumstancial és la naixença davant la trajectòria. Per això farem bé d'evocar el seny villarroelià i la seva professionalitat, que discernia entre rendir-se i capitular. Per als petits i vençuts, una capitulació amb condicions és una victòria. Bo de recordar-ho en commemorar una derrota, si es vol guanyar el futur.
*Article publicat en El Periódico de Catalunya
