La diferència fa la identitat. Un sap que forma part del món occidental quan viatja a Àfrica, i es sent 'germà' d'un novaiorquès, un kyotoès o un sevillà. Un sap que és d'Europa quan viatja als Estats Units, i descobreix les complicitats que l'apropen a un berlinès, un parisí o un romà. Recordo la sorpresa entre els 'europeus' que visitaven el molt recomanable aquari de Monterey, Califòrnia, en trobar-se atrapats enmig de l'event l'"Hora de dinar dels peixos"! Una veu en off cridava a menuts i grans estirats davant la gran peixera: "esteu preparats per aquest gran espectacle?" "Esteu a punt per assistir a un gran moment?". Els responsables dels animals devien deixar anar centenars de petites sardines per a les tonyines i els taurons amb unes galledes més aviat convencionals, i amb una mirada avorrida i cansada... però a baix, a la sala, el públic ja cridava enfervorit davant l'aquari. La visió dels grans peixos lluitant pel menjar a cop d'aleta era formidable (d'acord), però la veu de l'animadora havia escalfat l'ambient, com si es tractés d'un combat de boxa, com si hagués de sortir la nova estrella del rock'n'roll. Allò era impensable fora del país de les barres i les estrelles. Amèrica es narra a ella mateixa amb veu gruixuda i emocionada. És encara un país en construcció, un país que necessita explicar-se. La lluita de les tonyines convertida en espectacle per una 'speaker'. Animadora o científica? Segurament les dues coses. Els europeus ens vam reconèixer -i això que les nostres robes eren indestriables de les dels cosins nord-americans- en les nostres mirades de sorpresa!
Fa uns dies, la Ràdio Pública dels Estats Units, la molt recomanable NPR, es feia ressò del llibre 'Don't be such a scientist', de Randy Olson. Provocador en el títol, amb substància en els arguments que conté (doneu un cop d'ull a dontbesuchascientist.com). Olson ens hi presenta la seva fórmula d'èxit. La força del missatge -diu Olson- es troba en la manera de presentar-lo, en els exemples escollits, en l'habilitat per interessar el ciutadà amb coses que li despertin la curiositat o que tinguin a veure amb la seva quotidianitat. El nord-americà subratlla el carisma del comunicador. Olson és un americà ben morenet, amb un polo esport juvenil, i un cabell estudiadament i vigorosament ben pentinat. Un s'imagina el senyor Olson davant d'un micro 'excitant' les masses preparant-les per l'hora de dinar de les tonyines! I tant! Ho deu fer la mar de bé!
Però és això el que esperem dels científics? La manera com els ciutadans del segle XXI ens aproximem al coneixement demana una presentació dels coneixements adaptada als nous dispositius mòbils, a un món que es mostra en el moviment d'un vídeo de youtube, més que no pas en un pdf descarregable després d'haver passat no sé quantes pantalles. Avui volem titulars ràpids, clars i divertits; volem creuar visions i estrendre les idees si ens semblen interessants, amb un sol click. Potser no es tracta d'apuntar els científics a cursos d'interpretació (que és el que explica hilarantment Randy Olson en el seu llibre) sinó d'incorporar assignatures de comunicació a les facultats de ciències (a l'inrevés també seria interessant, no?).
Està bé tenir bons 'speakers' als aquaris que facin emocionar l'audiència amb la lluita pel menjar, però no tot és teatre, no tot és tele, no tot és youtube. Hi ha les notes de premsa, i la redacció de tesis, la manera com ens adrecem als patrons per obtenir finançament, i hi ha la forma com ens expliquem a classe, com responem a un periodista?, com donem consells a un polític?, com redactem un article per a una revista especialitzada?, com ens dirigim a una colla de veïns en una taula rodona per un problema que els afecta la vida quotidiana?...
Les habilitats comunicatives del científic van més enllà de saber explicar quatre acudits (tot i que no està malament saber explicar quatre acudits, siguis o no un científic). Requereixen un tractament en la base de la formació, i això implica, entre altre moltes coses, un nou disseny curricular. Al capdavall, la bona comunicació no només incrementa la qualitat de la feina del científic, sinó que, sobretot, fan millor la nostra societat.
