"Una de les conseqüències de l'actual societat de consum és també la crisi ecològica. El despotisme liberal del mercat suposa que tot pot ser objecte d'explotació, sense límits, i que el sentit de la vida humana es resumeix en acumular mercaderies de tota mena. Tanmateix, és evident que aquest projecte materialista està abocat al fracàs, perquè els recursos del planeta Terra s'estan esgotant i la vida tal com la coneixem haurà de canviar, vulguem o no".
Aquest fragment està extret del programa d'un partit polític català, però de quin? Hi ha algunes pistes evidentment, però no cal precipitar-se perquè de vegades les coses no són el que semblen. Mentre hi anem pensant voldria centrar l'atenció en una qüestió més general que té a veure amb la cita inicial. D'uns anys ençà el discurs públic tendeix a mostrar un contingut cada cop més homogeni. Es nota en primer lloc en el lèxic (innovació, coneixement, transversalitat serien alguns dels comodins més usats) i també en el propi guió d'alguns parlaments que esmenten els mateixos referents, marquen els mateixos objectius i arriben a les mateixes conclusions (normalment en forma de sinergies).
Alguns diran que això és degut al pensament únic o bé al llenguatge políticament correcte. Jo no ho crec. El pensament únic va sorgir com a denominació a França als anys 90 per criticar el liberalisme que s'oferia com a única alternativa, com fa la cita de dalt. Després es va fer servir en direcció contrària, del liberalisme envers els socialistes. De manera que el terme ha acabat per no tenir un significat objectiu perquè si n'hi ha dos de pensaments ja no són únics. La correcció política en el llenguatge neix també als 90, en aquest cas als EUA, on esdevé una eina dels conservadors per a desacreditar la hipocresia que representa l'ús d'un llenguatge suposadament neutre que no fereixi la susceptibilitat de cap col·lectiu. En el text inicial es fereix, com a mínim, als liberals. Vist tot plegat, pensament únic i políticament correcte es podrien afegir a la llista dels conceptes que, per ús i abús, acaben confirmant la tesi de l'homogeneïtat creixent dels discursos.
Que aquest fenomen avanci té una conseqüència molt clara: els discursos, els continguts si es vol, es fan cada cop més intercanviables. Fins al punt que, sense el reconeixement d'una cara concreta o d'un símbol que identifiqui l'emissor, la persona que escolta pot tenir dificultats per saber qui està parlant. D'alguna manera es podria dir que tots aquells que volen fabricar un discurs tendeixen, amb les petites variacions que els corresponen, cap al mainstream o, com diem a casa nostra, cap a la centralitat. De fet, avui el pitjor que et pot passar és que perdis la centralitat, vaja com si perdessis la xaveta.
Males notícies, doncs, per un altre tipus de pensament, el lateral, molt valorat per tots aquells a qui els agrada resoldre problemes fixant-se justament en allò que no és obvi o que no és reconegut per tothom. Però les pèssimes notícies són per la construcció d'una societat avançada i democràtica, la nostra per exemple, que voldria ser així però que no pot perquè hi ha una creixent desafecció per la política, l'economia i en general per tot allò que hauria de provocar interès i atenció. Com prolifera la banalitat per contrast!
De qui és el discurs amb què comença l'article? d'anarquistes? de comunistes? de democratacristians? d'ecologistes?
Com a motivacions de la desafecció per la cosa pública, es parla de la corrupció, de la frustració que no es respongui als problemes que es consideren importants. Certament, aquestes són causes reals. Tanmateix, en un acte de comunicació qualsevol un dels factors cabdals és saber qui és realment l'interlocutor que tenim al davant i saber què pensa més enllà de la repetició d'uns llocs comuns, en què curiosament no s'hi aprofundeix gaire. Una economia basada en el coneixement sentim dia i nit. Tothom hi està a favor, però, què és exactament? Què implica? És que l'economia que hem tingut fins ara es basava en el desconeixement? Tan senzill com això?
Amb aquest grau de síntesi tan elevat es produeix una simplificació que acaba afavorint precisament el fenomen de la intercanviabilitat dels discursos: un autèntic cercle viciós. Es disserta tot sovint sobre el baix nivell cultural de la ciutadania per d'alguna manera justificar que a la gent se li ha donar tot mastegat. Gran error perquè, independentment del que algú hagi estudiat, aquest tipus de dèficits comunicatius no passen desapercebuts a les persones. I quan es recullen opinions de la gent al carrer que afirma que "els polítics sempre estan dient el mateix". Doncs exactament d'això estem parlant. Ni més ni menys. La credibilitat també es guanya portant un vestit propi i no un de prestat fet de paraules que sonin bé.
El problema és que en renunciar a discursos genuïns i precisos s'està abonant el terreny perquè faci forat aquell que vingui un dia amb un discurs diferent, encara que no sigui necessàriament bo, encara que potser sigui pervers. Afortunadament sembla que fins i tot els grups més temibles s'aboquen a la homogeneïtzació, aquesta gran plataforma cap a la ignorància. La plataforma que jo no vull per Catalunya.
