Un any més... Quan vaig néixer, pel febrer de 1946, només feia nou mesos que el general Alfred Jodl havia signat la rendició d'Alemanya (jutjat a Nuremberg, va ser executat l'octubre de 1946). A penes sis dècades més tard, les fronteres s'han esvaït a Europa i molts dels estats combatents en aquell conflicte, i en molts altres d'anteriors, comparteixen lleis comunitàries i la mateixa moneda. Però ens sembla que la construcció de la Unió Europea avança lentament.
El meu pare va néixer l'any 1913 i el meu avi, l'any 1886. El meu besavi va venir al món l'any 1857 i el meu rebesavi, l'any 1825. El pare del meu rebesavi veié la primera llum l'any 1803, és a dir només catorze anys després que esclatés la Revolució Francesa. Això significa que només sis generacions em separen de l'Ancien Régime, aquell món aparentment remot en què naixies noble i ric o plebeu i pobre, sense a penes possibilitat de canviar d'estatus. El meu besavi visqué l'abolició de l'esclavitud a Cuba, decretada per Alfons XII el 17 de febrer de 1880, és a dir només 66 anys abans que jo nasqués... Però trobem que de tot això fa una eternitat.
Guglielmo Marconi patentà la ràdio l'any 1897, és a dir fa poc més d'un segle. Fa quatre dies que parlem per telèfon i som la primera generació de la història de la humanitat que ha vist la generalització de la mobilitat motoritzada. Però qualsevol adolescent viu en el convenciment que tot això ha existit sempre i que volar amb avió, veure la televisió o, si molt convé, navegar per internet són poc menys que drets fonamentals de l'espècie humana. El temps històric s'ha comprimit en els dos darrers segles.
Temps personal
El temps personal es percep d'una altra manera. Les generacions joves, les d'ara i també les d'abans, troben que les coses passen molt a poc a poc. Un any és una eternitat per a d'un infant i un període dilatat per a un adolescent. Als adults ja no ens sembla tant. Però trobem que costa construir la Unió Europea o arribar a acords sobre la lluita contra el canvi climàtic. Se'ns suma la urgència real d'alguns problemes amb el neguit de la nostra percepció temporal.
Algunes persones sostenen que el sistema democràtic tradicional està acabat i que cal subvertir-lo amb urgència. No està acabat: està per començar. No pateix cap problema d'envelliment, sinó d'immaduresa juvenil: el meu rebesavi, només quatre generacions enrere, a penes va tenir ocasió d'entrellucar-lo. Hem fet algunes proves no prou reeixides i diversos assaigs no del tot exitosos. Confonem les proves pilot amb l'obsolescència. Som d'una impaciència exagerada.
Darrerament emergeix l'anomenada democràcia participativa, com si la participació no fos inherent a la mateixa idea de democràcia: que són unes eleccions, si no un acte cabal de participació? El meu rebesavi no va votar mai. Novament confonem les coses. La representativitat i la democràcia es concreten en els parlaments i en els consistoris municipals. Funcionen encara imperfectament, però són la cosa més democràticament avançada que mai ha tingut la humanitat.
Hem de saber transitar entre el pausat temps històric i l'impacient temps personal. Més que res, per a no remar al revés. Seria la manera de retornar a l'endreçat i molt injust ordre canònic de l'antic règim, on no hi havia espai per la discrepància.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
