Plini el Vell va ser un gran naturalista. Uns dels primers a interessar-se per la península Ibèrica, a més. En realitat era un militar, i un almirall, que va exercir de procurador de la Tarraconense sota els emperadors Neró i Vespasià. Va descriure l'erupció del Vesuvi de l'any 79, la que destruí Pompeia i Herculà. De fet, hi va morir mentre treballava sobre el terreny o potser en caure de la barca des d'on feia les seves observacions, no se sap del cert. El cas és que redactà una "Naturalis Historia" en 37 volums, publicada pel seu nebot Plini el Jove, que és tot un referent. De l'Eyjafjalla, és clar, no hi diu res...
Plini no era un científic. La ciència va néixer un mil·lenni i mig més tard, de la mà de Galileu i altres com ell. La ciència tracta de comprendre, més que de descriure. És un mètode basat en la verificació o desestimació experimental d'una hipòtesi, envers la qual no té cap prejudici ideològic. La ciència dubta i conclou; les creences afirmen i pressuposen. La ciència genera coneixement, no valida creences. Plini era un admirable naturalista pre-científic que descrivia sense interpretar o interpretant des del prejudici.
Aquesta tradició descriptiva ha continuat fins als nostres dies. Se'n diu naturalisme. Res a objectar. Des de fa cinc segles coexisteix amb la interpretació científica de la realitat natural, que és una altra cosa. L'anomenem ecologia. La utilització amb finalitats socials i polítiques d'algunes de les conclusions provisionals de l'ecologia -les conclusions científiques mai no són definitives- és la base conceptual de l'ecologisme sostenibilista. Però també hi ha un ecologisme que arrenca del naturalisme pre-científic. Lògicament és una creença fonamentalista. O sigui que tenim un problema: Plini o Galileu?
Heràclit o Lenin?
Contràriament a altres filòsofs presocràtics que l'havien precedit, Heràclit no creia que la natura estigués formada d'una substància última i immutable. Al contrari, defensava que tot experimentava un canvi continu. Per a Heràclit, tot es trobava en "estat de flux", com es resumeix en el seu aforisme més famós: "tot flueix (panta rei, en grec), res no roman quiet".
També és coneguda la seva afirmació que una persona no es pot banyar dues vegades en el mateix riu, ja que, en estar tot sotmès a un canvi permanent, ni el riu ni la persona no seran els mateixos a la segona banyada. "Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som", sostenia. Són conceptes prou moderns, ben mirat. De fet, Heràclit va ser un proto-científic, que és diferent de ser un pre-científic, com Plini.
Per això, en ocasió del Primer de Maig, en rebre la convocatòria d'un grup que diu que vol explicar-nos la democràcia a la llum de les idees de Lenin, penso que aquestes persones ignoren l'existència d'Heràclit. La democràcia no és l'erupció del Vesuvi explicada des de l'apriorisme. És un sistema d'ordenar la vida compartida que aprèn dels propis errors. Lenin va fer aportacions capitals al pensament modern -o, si més no, a les ideologies contemporànies-, però és inútil tractar de construir el segle XXI mitjançant els seus conceptes del segle XIX: "panta rei". Tampoc construirem el sostenibilisme a partir de l'ecologisme fonamentalista. Massa Plinis i massa pocs Galileus. Entre els ecologistes i entre els polítics.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
