Així es va tancar una conversa recent sobre precarietat laboral en el sector de l'ensenyament superior. El dèficit públic, l'amenaça irlandesa i les revoltes britàniques impulsen reduccions per totes bandes i la ja precària situació dels cossos docents de les universitats sembla que encara pot anar més avall. Es dirà que això no té perquè repercutir en la qualitat de l'ensenyament, però tot apunta en una altra direcció.
En ple procés de convergència per crear un espai europeu d'ensenyament superior que funcioni d'acord amb criteris homogenis de qualitat i faciliti la mobilitat, s'està produint una paradoxa. D'una banda, els estudiants arriben a les universitats amb un alt nivell d'informació i criteri, en contra de l'opinió generalitzada. Si més no, aquesta és la sensació que alguns tenim sobre les generacions actuals, injustament vilipendiades. El col·lectiu ni-ni, els participants en reality-shows, probablement sempre han estat presents en les generacions de joves. Però avui disposen d'eines de comunicació molt més potents que els fan més visibles. Les mateixes eines que tenen els joves inquiets que viatgen més, venen més preparats i han madurat abans perquè han pogut o han hagut de prendre decisions més d'hora a la família (ja professionalitzada), al parc infantil, a l'escola i a l'institut. Són persones molt preparades i informades, que actuen en xarxa i poden accedir fàcilment a mitjans de diferent tipus. I sobretot, tenen criteri i capacitat de judici, en contra de l'etiqueta que sovint se'ls penja.
D'altra banda, aquests estudiants topen amb un sistema docent on el protocol i la precarietat obliguen el professorat a invertir temps que no sempre es té en qüestions que no sempre reverteixen en els continguts. A sobre, l'esforç dels professors no sempre es pot amortitzar perquè molts han de canviar de plaça, d'universitat, fins i tot de país, perquè no tenen assegurades les seves condicions de treball i sobreviuen com poden, examinant-se contínuament per accedir al sistema, passant per una llarga gimcana administrativa que no sempre té meta final. Amb aquest aliment és fa molt difícil anar més enllà dels mínims.
Docents en precari i discents sense estímul, una combinació terrible per fomentar l'emprenedoria, la recerca bàsica o aplicada o la productivitat. L'ensenyament i l'aprenentatge són activitats fonamentals per al desenvolupament social i econòmic (sostenible) d'una comunitat, no activitats de lleure per convençuts, ni tasques de voluntariat social. De fet, si parlem del voluntariat genuí assumim un alt nivell de compromís, no una acció aïllada. L'ensenyament i l'aprenentatge exigeixen compromís i continuïtat, al llarg de la vida, però no es poden fer des del voluntarisme, sinó des de la professionalització.
Aquesta premissa la coneixen bé, ja que en parlem, moltes organitzacions no governamentals de l'àmbit ambiental i d'altres. En els últims temps, han introduït fórmules per comprometre els donants i col·laboradors en el llarg termini, o combinen el finançament per donatius o mecenatge amb accions més pròpies del mercat i la publicitat, fugint del model voluntarista i existencialista.
Doncs bé, l'ensenyament superior no es pot basar únicament en la bona voluntat i esforç dels seus protagonistes perquè aquesta dieta és molt inestable i poc rica. Els docents i investigadors necessiten un subministrament estable d'aliment, prou ric com per no haver de marxar a un altre medi per sobreviure. I els alumnes que volen romandre en el sistema de l'ensenyament necessiten condicions òptimes per fer-ho sense recórrer a les seves reserves de nutrients, accedint a beques i sous que els permetin créixer sans i convertir-se en millors relleus per als seus antecessors. Es veu que abusar dels cacauets no és massa bo per al fetge. Amb una dieta tan pobre, no és d'estranyar que ens haguem de plànyer pels resultats obtinguts.
