Què tal aquest sil·logisme? La ciència es basa en dades objectives. Per obtenir una acreditació ISO o similar cal presentar dades objectives. Preparar una certificació és una ciència. Podem canviar una premissa i veure com funciona, per exemple: La ciència es basa en dades objectives. Per demostrar que una ISO o SIGMA fan una empresa més sostenible cal presentar dades objectives. Demostrar la sostenibilitat d'una empresa és una ciència. I ara l'últim: La ciència es basa en dades objectives. Per trobar feina cal presentar dades objectives. Trobar feina és una ciència.
A què treuen cap aquestes estructures (il)lògiques? Doncs a tres informacions recents que, no per anecdòtiques i desconnectades entre elles, són menys inquietants. La primera, obtinguda en un congrés (i, per tant, no faltada d'autoritat), fa referència a la política de retallades que algunes empreses han dut a terme donant de baixa algun sistema d'acreditació ambiental (per exemple, EMAS). Ni que es tracti de casos puntuals i aïllats, això constata, si més no per a aquestes empreses, la poca confiança que dipositen en el sistema d'acreditació com element per guanyar productivitat i competitivitat. Sembla que les dades objectives mostraven que el sistema produïa despesa però no es mesurava el benefici. Caldria veure si en aquests casos concrets s'havia desplegat bé, potenciat, informat, etc.
La segona informació surt de la intervenció d'un sociòleg en un debat sobre medi ambient i constructivisme. Amb gran domini de la ironia com recurs per a l'oratòria, l'expert va convèncer bona part de la seva audiència que el canvi climàtic deixa d'existir en temps de crisi i reapareix quan les vaques són grasses, en cicles glacials de set anys i no de mil·lennis. L'argumentació anava més o menys així. Els problemes ambientals només ho són en tant que la societat els reconeix. Tan se val que els científics tinguin dades objectives sobre un tema, si la societat no construeix el problema, no es pot dir que hi hagi problema. Doncs bé, avui per avui la societat sembla que està per altres problemes que considera més urgents.
La tercera dada és una nota d'agència de notícies segons la qual en algunes comunitats autònomes creix la professió d'opositor/a. Es veu que la condició d'opositor es pot convertir en una feina estable. Fins i tot s'hi pregunta "estudies, treballes o oposites?" Trobar feina de funcionari és, certament, una ciència. Hi ha acadèmies (platòniques) que preparen per a aquesta ocupació i treuen graduats a cabassos. No ho diu la nota d'agència, però després d'investigar-ho sembla que el més important en les obligacions de l'opositor és anar recopilant dades objectives. Hi ha gran quantitat i varietat de pàgines web especialitzades en el tema. El més sorprenent quan s'hi navega és adonar-se que un pot preparar-se per opositar per qualsevol plaça en qualsevol administració, ja sigui educació, salut, defensa. Senzillament, cal acreditar dades objectives, anar-les acumulant, pràcticament com si se'n fes col·lecció.
Els certificats, acreditacions, títols, cartes, diplomes, medalles, recomanacions poden ser de qualsevol cosa i han de correspondre a un període prou significatiu de temps, de més de quatre o cinc anys, per exemple. Sorprenentment, el que més costa és passar l'examen que molts suspenen repetidament allargant la categoria professional d'opositor. Els afortunats que passen de categoria i es converteixen en funcionaris se suposa que van presentant dades objectives regularment sobre la seva productivitat i competència. Ara bé, si algun, ni que sigui anecdòtic i aïllat, no fa bé la feina, qui els contracta, l'administració pública, no pot desfer-se'n com si fos una EMAS, encara que les dades objectives demostrin el contrari. Les retallades s'hauran d'aplicar en altres partides. Heus aquí que el darrer dels tres sil·logismes és l'únic que no era entimema.
