La mosca negra afecta les Terres de l'Ebre i la zona de confluència del Segre amb el Cinca. No es tracta d'un insecte foraster com el mosquit tigre, vingut del sud-est asiàtic, sinó d'un parell d'espècies autòctones dels Pirineus, les larves de les quals poblen generosament els cristal·lins rierols de muntanya. Allà són devorades per predadors diversos o acaben esdevenint mosquetes adultes que molesten el bestiar. No piquen: mosseguen i s'alimenten de la sang que brolla de les petites ferides. Les femelles només, perquè els mascles prefereixen el nèctar de les flors, lloable decisió.
La presència de la mosca negra als trams finals del Segre i de l'Ebre és un inesperat resultat de les instal·lacions depuradores d'aigües residuals. L'aigua neta, alliberada de fòsfor i també de càrrega sòlida, permet la proliferació de determinades plantes aquàtiques on la mosca pon els ous i es desenvolupen les larves, les quals, altrament, no tenen a la plana els predadors de la muntanya. Ja és pega.
Les interferències en els processos naturals comporten una reconfiguració de la matriu ambiental. Això no representa cap drama ecològic, però sí un problema socioambiental. Si els humans volem portar les regnes de la natura, hem d'assumir aquesta mena de coses. Cal trobar una solució per a les persones del litoral català que ara pateixen el mosquit tigre i per a les que sofreixen la mosca negra, és clar. Però cal també entendre per què ens passa tot plegat i reflexionar-hi. El comerç global a l'engròs i l'apropiació antròpica dels rius no són activitats ambientalment neutres.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
