Els orientals et tornen el canvi amb les dues mans. Tot el que intercanvien ho presenten així. És la cortesa actitud de qui fa ofrenes. La litúrgia cristiana, hereva de la gestualitat oriental, encara conserva aquesta simetria de posats. Els occidentals l'hem perduda. Allarguem apressadament una sola mà amb el bitllet o l'objecte i ni tan sols busquem la mirada de l'altre. De tan pragmàtics, fem angúnia. El nostre gest no passa de braceig. Moltes màquines resulten més atentes.
El gests són més importants que no semblen. Tradueixen la manera de pensar. Als occidentals, la tecnologia ens ha fet irreverents. Més ben dit, insensibles. Un perruquer japonès em deia que abans de tallar els cabells cal mirar la inclinació de les arrels. La cabellera no és una massa amorfa i isotròpica que es pugui remenar com una escombra. Les preexistències són determinants, perquè no creem objectes, només transformem coses ja existents, sigui fang, cabells o paisatges.
L'urbanisme i l'arquitectura moderns ho han perdut de vista. Massa sovint, no tenen sentit del lloc. Confonen la globalització de les relacions amb la preterició de les localitzacions. No miren el fol·licle pil·lós i el caient del cabell, van de dret al cop de tisora. Després ho aguanten tot amb laca i fixador. Per això torna el bioclimatisme, propi de l'arquitectura de tota la vida. Massa eines i massa poc coneixement. No hi ha cases en general: hi ha aquesta casa aquí o aquella altra allà. Edificar és modificar un lloc, no contrariar-lo construint-hi.
El sostenibilisme deu ser l'art de reconèixer preexistències. Com són les coses, què cal fer per dur l'aigua al nostre molí sense engegar-ho tot enlaire. Podríem començar tornant el cavi amb les dues mans i mirant als ulls el nostre interlocutor. Hi retrobaríem un altre ésser humà. Després, girant la vista, començaríem a veure el món. A partir d'aquí, entendríem el sol i la pluja, el vent i les pujades. Faríem sense desfer.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
