Els eclesiàstics celibataris pontificant sobre la vida sexual dels altres fan riure. Una certa intelligentsia acadèmica jutjant doctament les conductes empresarials, també. Del torn surten peces bones, mediocres o dolentes; de la tertúlia incostistent, cap. Recordo les invectives dirigides a Pere Duran Farell per gent que mai no havia fet altra cosa que escriure queixes. La construcció de la realitat no deu gran cosa als apologetes de la coherència inactiva, impol·luta de tan abstracta.
De la insostenibilitat del model socioeconòmic imperant se n'adona tothom que faci quatre números. De la deshonestedat dels seus demiürgs, també. És fàcil indignar-se, quasi diria que inevitable. Què cal fer per construir alternatives realistes, però? Només podrem construir la realitat en què somniem a partir de la realitat que ja tenim, l'evolució biològica ha demostrat a bastament que les revolucions són evolucions accelerades. Així que per substituir l'atuell inservible hem d'enfangar-nos en l'única argila de què disposem.
Buda, Jesucrist o Mahoma eren humans. Interessant. Els déus guanyen credibilitat quan s'encarnen. Creients i agnòstics hem d'aprendre aquesta lliçó. Aquest Olimp de divinitats intel·lectuals que critica els mecànics sense collar cap cargol s'esmerça per damunt de tot a preservar el tresor de la seva pretesa coherència. No té cap mèrit. Sense fer anar el torn, cap peça no et queda torta, és clar. Els terrissaires accepten crítiques i consells, però sobretot agraeixen ajuda. Afaiçonar, costa.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
