S'equivoquen tots aquells que pensen que la discussió sobre el disseny final de la Plaça de les Glòries de Barcelona és un debat més sobre l'espai urbà. Per començar, aquesta plaça no és un indret qualsevol, sinó el que Cerdà va identificar com a centre de la ciutat futura. Aquest element de rellevància té a veure amb una clara concepció metropolitana de la urbs. Resulta prodigiós que algú la pogués intuir el 1860 i vergonyós que el 2012 molts encara no l'hagin interioritzat. En aquest sentit, el primer que el debat de Glòries revela és que, encara que es parli de nou centre, en el fons se segueix considerant aquell gran espai com el límit de la ciutat. Altrament, com s'explica que ningú hagi qüestionat que una autopista arribi a les portes de la plaça? Quan fa pocs anys es va tenir l'oportunitat d'arreglar l'anomalia històrica creada el 1968, de partir la ciutat en dos amb la trinxera de la C-31, no es va fer: es va preferir perpetuar-la amb una mica de maquillatge urbà. Ara, aquest fet condiciona negativament qualsevol proposta per bona que sigui.
(F)
El malaguanyat Manuel de Solà-Morales ho va deixar escrit poc abans de la seva mort el passat mes de febrer "ni Times Square ni Shibuya a Tòquio són centres foradats, sinó tot el contrari; estan plens de densitat, moviments mixtos i activitat". I és veritat, pensem per un moment en els centres de ciutats que coneixem. Tots, independentment de la seva aparença concreta que pot ser molt variada, responen a unes mateixes característiques, que col·loquialment es poden resumir amb l'expressió "hi ha vida". Aquesta consideració és molt important i ens remet al segon aspecte que Glòries revela: la creença que la forma per si sola és capaç de crear contingut.
Les propostes i idees que s'han anat coneixent els darrers mesos posen tot l'accent en elements formals, que si parc, que si plaça, que si edificis icònics... Bé, és lògic que sigui així donat que es tracta de dissenys urbanístics; però, com és possible que es deixin en segon terme -o simplement no es formulin- qüestions com qui vindrà al nou espai i què hi farà?. Els centres solen ser indrets on s'hi va per fer un seguit d'activitats com comprar, treballar, passejar, accedir al transport i, sobretot, d'una manera molt més intensa que a la resta de la ciutat. Sabem que Glòries ja no serà un hub ferroviari, segons la nova configuració que marcarà La Sagrera. Sabem que no acollirà el Parlament de Catalunya, tal com s'havia comentat. Sabem també que la definició final d'alguns equipaments previstos, com el futur Museu del Disseny, aporta més aviat incertesa sobre la capacitat de convertir-se en un pol d'atracció majoritari.
(F)
El tercer aspecte que Glòries revela és el perill del populisme. En aquest cas, i tornem a l'afirmació del principi, no estem davant d'un indret qualsevol; sinó d'una peça urbana que ha de complir funcions a diversos nivells, local, de ciutat, i metropolità. Clar que l'opinió veïnal ha de ser recollida però no pot determinar la totalitat del resultat. El grau de complexitat i la transcendència del projecte demana la concurrència dels experts, que per això hi són. Tenim Barcelona Regional i l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona, organismes creats en el seu moment per pensar la ciutat amb una certa profunditat. Heus aquí una oportunitat paradigmàtica, un cas realment difícil de solucionar. La veritable democràcia implica que tothom pugui dir la seva sobre qualsevol tema, però també que cadascú faci la feina que li pertoca.
(F)
L'urbanisme de la capital catalana ha rebut reconeixement internacional per la capacitat demostrada de transformar una ciutat malmesa per 40 anys de dictadura, en un referent. Dintre d'aquesta tasca s'ha destacat especialment la capacitat de crear espai públic i teixit urbà, especialment a petita i mitjana escala. Tanmateix, i aquesta és la paradoxa, històricament la ciutat ha tingut grans dificultats per reeixir en espais de certa dimensió. Aquí, Glòries se suma a una tradició que, amb comptades excepcions, i també en democràcia, s'ha anat complint com un malefici. La discutidíssima plaça Lesseps en seria un exemple recent. Sobre aquest punt només es pot dir que té difícil explicació i que potser tingui relació amb la pròpia psicologia col·lectiva condicionada per una història que ens ha apartat de la grandesa en els darrers segles, però això només és una especulació sense gaire fonament.
La darrera revelació està relacionada amb la Sostenibilitat i es pot veure en certa manera com el resultat de la suma de totes les anteriors. Ens costa reconèixer la dimensió de la ciutat real, la metropolitana, i el que això implica; fem servir l'estètica per evitar els desafiaments de la funcionalitat; vacil·lem sobre qui ha de decidir sobre la ciutat; i la dimensió ens ofega la inspiració. Aleshores que algú expliqui amb quins atributs es lluitarà per un model de ciutat energèticament autosuficient i amb balanç neutre de carboni, per citar només dos elements de la ciutat somiada per al segle XXI. El nombre de variables sobre les que caldrà incidir per arribar a aquests objectius converteix el repte de Glòries en un problema domèstic.
