El DDT feia furor. Corrien els anys cinquanta i els Estats Units vivien la febre de la seva hegemonia acabada d’estrenar. Eren els nous amos del món. Tenien la bomba atòmica i disposaven dels primers plaguicides realment eficaços de tota la història. Naixia la revolució verda, amb conreus més productius i, semblava, lliures de malures. Per això, els advertiments de Rachel Carson, biòloga de l’United States Fish and Wildlife Service, van ser rebuts amb menyspreu i irritació. No es podia posar objeccions al progrés.

L’any 1962, Carson publicà Silent Spring (Primavera silenciosa). Un títol poètic per a un llibre dramàtic. Si no s’aturava aquella disseminació irresponsable de productes tòxics, augurava un futur desolat, sense refilets d’ocells ni ratxar d’insectes: el silenci de la mort. I això que ni s’imaginava els accidents nuclears, la crisi energètica, la contaminació atmosfèrica o el canvi climàtic. Per desgràcia, doncs, Carson tenia més raó que no es pensava. Amb els seus escrits, havia nascut, reactivament, l’ambientalisme, pare de l’ecologisme i avi del sostenibilisme.

Recordo les nits estivals poblades de grills xerricaires i granotes raucadores. De dies, a les pinedes mediterrànies t’eixordava l’insidiós ratxar de les cigales. La piuladissa dels falciots animava els vespres urbans de la meva infantesa. Però el silenci s’ha emparat dels boscos i dels pocs aiguamolls que encara queden. Se senten molts motors, això sí. I ràdios massa altes.

Els acords de Rio+20 són benintencionats cataplasmes per a un malalt politraumàtic que necessita quiròfan. No es pot suportar tanta mesquinesa. El silenci ens eixorda i ens priva de veure-hi. No es progressa reculant. Justament perquè hem acumulat riquesa i tenim coses de què abans estàvem mancats, hem de voler recuperar les que hem perdut innecessàriament. Vull noves primaveres sorolloses, poblades de veus. No vull explicar-les als meus néts: vull que les sentin ells.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya