Així comença la primera catilinària: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? ("Fins quan abusaràs de la nostra paciència, Catilina?"). Ciceró, encès d'indignació, atacà el conspirador Catilina mitjançant quatre discursos demolidors, les cèlebres catilinàries. Des d'aleshores, aquest quousque tandem, aquest "fins quan", expressa paciència exhaurida. En llenguatge col·loquial significa tenir-ne la pipa plena.
Fins quan se'ns cremaran els boscos, Catilina? No es tracta de cap conspiració, en aquest cas. Ni Catilina és ningú en concret. És desídia, som tots. Proclius a esquinçar-nos les vestidures davant dels símptomes i a fer cas omís de les causes, només busquem l'agent final, l'irresponsable fumador que llença burilles encara enceses. Pocs estralls causarien sense esca al sotabosc. La negligència posa el llumí, però és la desídia qui acumula la llenya.
Tenim uns boscos mig abandonats i carlins en un trepidant país postindustrial. Ja es veu que no lliga. No són la fracció forestal d'un territori industrial modern, sinó el seu rural residu marginal. Apliquem abundant parafernàlia tecnològica, avions inclosos, a apagar foc preindustrial. És una gran incoherència. Els boscos catalans, antropitzats i secundaris des de fa segles, fornien el combustible amb què funcionava el país. És tot aquest combustible acumulat el que ara crema amb desfermada violència recurrent.
Podríem tornar als boscos primaris, però caldrien grans inversions i un segle d'espera. O bé reconvertir els secundaris actuals. L'estalvi en costos d'extinció i les pèrdues evitades per absència de foc, més els beneficis de l'explotació racional de la biomassa i de l'atribució de valor econòmic als serveis socioambientals del bosc, permetrien abordar aquesta assignatura pendent. Això, o continuar destinant molts recursos a pal·liar els efectes de la tragèdia sense acabar-la mai d'evitar. Han cremat 14.000 hectàrees, queda molt d'estiu encara.
* Article publicat a El Periódico de Catalunya.
