Hi ha dues menes de places: les que resulten de tancar una anella d'edificis dignes i els descampats al voltant dels quals es van construint edificacions. Les places de debò són les primeres, les segones són falses places que mai no acaben de ser gran cosa. La plaça de Sant Jaume o la plaça Reial, a Barcelona, són places veritables. Ni dures, ni blanes: places. La pobra plaça de Catalunya, per contra, és de les segones: cèntrica, però desmanegada.
Com la plaça de les Glòries. No se sap què és: plaça virtual, anell viari anacrònic, parc frustrat...? Som davant de l'enèsima temptativa de posar-hi remei, hi ha un concurs municipal que s'ho proposa. Però la solució, si la té, no vindrà de l'espai central, sinó del tancament. No hi ha cercle sense circumferència. És l'espai lliure urbà més gran de Barcelona, després de la Ciutadella (i de Diagonal Mar, que és lliure a mitges). Però la Ciutadella és un parc (mitjanet) i Glòries una plaça, massa gran per ser un jardí, massa petita per ser un parc. El quid serà el tancament i els usos de l'espai.
El que a mi m'agrada són les placetes, aquests espais de proximitat que recorres d'un cop d'ull. La plaça del Pedró, posem per cas, amb la seva església de Sant Llàtzer i la seva font de Santa Eulàlia. És com Glòries en diminut, un encreuament de camins (marcat amb la fita o pedró que li dóna nom) que la ciutat acabà engolint amb la parsimònia integradora d'aquells temps reculats, no amb la precipitada incoherència de la nostra època.
Més encara em fascinen els racons urbans, petits i alhora inabastables. Per exemple l'encriptada placeta de Ramon Amadeu, davant l'església de Santa Anna, desapercebuda als ulls de quasi tothom malgrat ser a cinquanta metres de la plaça de Catalunya. La història acumula sorpreses i problemes. Coses de les ciutat feliçment antigues...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
