"Diu que ho faran molt bonic. Potser sí, però ¿quin problema hi ha a deixar-ho tal com és ara?", em deia el taxista. Es referia a la plaça de les Glòries de Barcelona. No hi ha embussos i en general s'hi circula fluidament: al bon home ja li estava bé. Opinava que gastar-s'hi diners en el moment actual no és una decisió gens encertada. Reduïa la seva anàlisi a només una de les moltes cares de l'assumpte: la circulació rodada i amb els vehicles convencionals a què estem acostumats.
Els humans propendim a explicar la realitat des del nostre punt d'observació. Quan canvies de mirador, veus un paisatge diferent. És el mateix paisatge, però és que abans no el veies del tot. Per entendre un fenomen te l'has de mirar de tots els angles possibles. Als veïns de Glòries, més que la fluïdesa del trànsit passant, els preocupa la qualitat urbana del seu barri. Als barcelonins en general, totes dues coses.
No es tracta de fer millor el que ja fem, sinó de fer bé el que encara no hem fet mai. Fa trenta anys, ningú no lluitava pel front litoral de la ciutat, que era una muralla de fàbriques velles, vies de tren i runa acumulada. Tothom trobava natural que fos com sempre havien vist que era. Avui, ningú no renunciaria als magnífics quatre quilòmetres de platja, a la Vila Olímpica, a la ronda litoral o al Poble Nou renovat.
Els deu avantprojectes del concurs de la plaça de les Glòries ja són sobre la taula. Permeten d'entreveure una ciutat diferent, amb una nova i fantàstica centralitat, atri de la gran via verda que durà fins a l'estació de la Sagrera. Sabem viure sense tot això, però quan d'aquí uns quants anys ho tinguem, ens semblarà imprescindible. Amb les ciutats i amb el destí de les nacions sempre és així. Si no et mous, no caus. Però et podreixes. Malgrat tot, Barcelona es transforma i avança. Catalunya, també.
*Publicat a El Periódico de Catalunya
