A Catalunya s’importa el 94% de l’energia primària que s’utilitza per subministrar l’energia que utilitzem els consumidors, mentre que a la Unió Europea se n’importa el 54%. L’objectiu de la UE pel 2050 és que no s’importi més d’un 40% i que les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle no superin el 20% respecte als nivells de 1990. Com es pot aconseguir aquest objectiu? Augmentant el rendiment de les transformacions energètiques, estalviant consum i emprant fonts locals.
(F)
A Catalunya, podem importar el 0% de l’energia? La resposta és sí. Però cal matisar-la. La dependència energètica no considera l’energia que entra al país, sinó el balanç entre importacions i exportacions en un període normalment d’un any. I l’objectiu pot ser que cap any no s’importi més energia de la que s’exporti, o que s’admeti un cert balanç importador en anys especials –sequeres, freds, averies...–.
Donat que a Catalunya no hi ha recursos fòssils apreciables, caldrà emprar unes fonts renovables que puguin cobrir l’energia necessària, és a dir, sense malbaratar-la. Evidentment les repercussions d’aquest model són molt diferents a les de l’actual. Millors o pitjors? Depèn del paràmetres que es facin servir en l’avaluació.
Comencem pels costos i comparem-los amb allò que costa més: comprar l’habitatge o anar de lloguer. Establir un sistema essencialment nou basat en l’ús de fonts renovables precisa d’importants inversions (com comprar el pis) però evita la importació d’uns combustibles cada vegada més cars i escassos (com el lloguer lliure). Aquesta transformació del sistema crea molta ocupació local tant en la instal·lació i operació com en la fabricació d’equips i això, al seu torn, contribueix a reduir el nombre d’importacions i la taxa d’atur. A més, facilita molt l’autoconsum de tots els sectors.
(F)
I el medi ambient? Pel fet d’utilitzar més recursos locals els impactes perceptibles en el territori augmentarien, es veurien més instal·lacions, com es veuen més carreteres i antenes de telefonia. Però es reduirien, o més ben dit, desapareixerien coses que no es veuen com són les emissions de gasos d’efecte hivernacle, les PM5, els NOx, la radioactivitat i els abocaments d’hidrocarburs.
Tant el balanç econòmic com l’ambiental serien positius. Per això la UE proposa aquest canvi de model i països com Dinamarca, regions, illes, municipis i també oficines han iniciat aquesta transformació. El llibre El col·lapse és evitable mostra amb xifres les possibilitats i els impactes territorials en una Catalunya 100% renovable, o sigui, autosuficient. Molts altres països disposen d’estudis que mostren la possibilitat de cobrir el 100% del consum amb fonts locals renovables.
(F)
És lògic que us pregunteu: si això és possible, per què no es generalitza? En part és com el llogater amb un lloguer baix que sap que el lloguer li pujarà molt i no sabrà com subsistir enfront dels que siguin propietaris. Mentre el lloguer era baix podia fer més beneficis, però no els va invertir oportunament, possiblement per acontentar accionistes o per continuar un negoci que no podia competir en el mercat on era, o potser esperant que els lloguers no pujarien tant. Hi ha algunes faules que ja ens advertien d’aquestes maneres de fer, però l’ésser humà occidental modern no ho ha volgut considerar, ni ha volgut estalviar energia.
Evidentment, us podeu preguntar també: com és que els governs no han facilitat l’autosuficiència, si tenen l’obligació de vetllar pel bé de la ciutadania, de l’economia i del medi ambient? Els governs poden ser elegits per la ciutadania, però són sostinguts pels grans capitals (crèdits, favors...), que obtenen, o potser hauríem de dir “han obtingut fins ara”, més beneficis amb les energies fòssils o físsils importades que amb les energies renovables locals, a l’abast de la població. Ara i aquí, la clau és que mentre no disposem d’autonomia política tampoc no podrem disposar d’autonomia energètica.
Aquest escenari és determinista o s’hi pot fer alguna cosa? Més aviat la pregunta hauria de ser: hi podem fer alguna cosa? La resposta és un sí rotund. I és que no és res més que una qüestió política, i ja hem indicat que ho fan els habitants d’altres territoris. Però a Catalunya només si disposem d’autonomia política podrem emprendre el viatge vers l’autonomia energètica. El que és convenient és tenir autonomia energètica, que no és el mateix que independència energètica, és a dir, no haver d’importar més energia de la que exportem. El viatge no pot ser curt. Cal canviar polítiques, infraestructures, empreses i hàbits. Ara bé, els coneixements, els recursos i les tecnologies hi són.
*Article publicat a .ambiental, la revista trimestral del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya.
