El delta de l'Ebre es veu novament amenaçat per plans i projectes de regadiu a la conca mitjana sense gaire sentit econòmic i molt menys encara ambiental
Als anys setanta, es posà de moda parlar de la macrocefàlia barcelonina. La progressia com cal sostenia que calia reequilibrar el territori. N'hi havia que s'enfadaven quan se'ls feia notar que un cos no s'equilibra repartint el cervell per les extremitats. L'equilibri territorial no és la disposició homogènia de tot a tot arreu, sinó el repartiment que fa possible un funcionament global convenient. Sovint, s'aconsegueix afavorint les anisotropies, és a dir les diferències de densitats i de funcions, justament.
Ni la mar, tan plana, no és isotròpica. Les aigües canvien de densitat, de temperatura o de composició química. La riquesa de nutrients varia segons els llocs i els moments. Per això hi ha corrents i vida marina. A les terres emergides, amb muntanyes i valls, boscos i deserts, rius i zones àrides, les diferències encara són més acusades. La isotropia perfecta només apareix en un cos mineral homogeni, mort. Maleïda la gràcia.
(F)
Però ara tornen a bufar vents d'isotropització. Novament se sent parlar d'"equilibrar" les conques hidrogràfiques. Com si estiguessin desequilibrades. En tot cas, està desequilibrada la demanda excessiva en determinats llocs impossibles. És molt diferent. Però l'anisotropia incomoda les mentalitats partidàries de l'uniformisme. La justícia no persegueix la igualtat, sinó l'equitat, que es basa en una redistribució de recursos anisotròpicament proporcionada a les necessitats. El cas de l'AVE és ben il·lustratiu: alta velocitat ferroviària per a tothom i a tot arreu. La disposició igualitària de la xarxa de l'AVE ha resultat altament inequitativa. Els primers perjudicats han estat els que menys el necessitaven: més partit haurien tret d'inversions en els seus àmbits més deficitaris. Però ara tenim una xarxa isotròpica ‑i costosíssima‑ de trens d'alta velocitat sobre un territori netament anisotròpic, tant espacialment com sociològicament. Per no parlar dels aeroports innecessaris o de les universitats redundants. Ni l'anatomia territorial, ni la fisiologia socioeconòmica n'han sortit beneficiades.
Recurrentment se senten veus que, en nom d'una pretesa solidaritat interterritorial, pretenen treure aigua d'on no en sobra gens per dur-la, mitjançant costoses infraestructures, a llocs on, a més d'haver-n'hi encara menys, no han aconseguit d'optimitzar-ne l'ús. La ciutat de Barcelona ha après a demandar de la xarxa menys de 100 litres per persona i dia. Això és poc més de la meitat del que demanden les ciutats on anirien les aigües transvasades. Per què no comencem per aquí? Dividir per dos la demanda equival a doblar el proveïment. Més encara: l'aprofitament de les aigües pluvials ‑que ara van a directes a les clavegueres, amb gran trastorn del règim de les depuradores‑ i la recirculació de les aigües grises de les dutxes en les descàrregues del WC -en comptes d'enviar-les també de dret a les clavegueres després d'un ús més que sumari‑ reduiria la demanda urbana; la barcelonina se situaria en només uns 80 litres per persona i dia. Hi ha edificis que ja tenen aquests consums d'aigua de xarxa, sense que els seus usuaris hagin notat cap incomoditat (quin sentit té omplir el dipòsit del wàter amb aigua potable...?). Més eficiència i menys grandiloqüència, per favor.
(F)
Amb l'agricultura, tres quarts del mateix. Basta veure el nou Plan Hidrológico del Ebro, que per atendre futurs regadius (i probablement transvasaments...) reserva només 3.000 hm3 anuals al curs baix, quan en caldrien si més no 7.000. A Israel o a Califòrnia reguen amb quatre gotes, tres de les quals, a sobre, són aigües reciclades. Els nostres isotropitzadors pseudosolidaris s'animen a abordar grans obres hidràuliques, però no pas a regular les aixetes, ni a ser eficients, ni a regenerar les aigües residuals, segons que sembla. Tampoc a entendre com funciona una conca hidrogràfica, ni quines són les prestacions ambientals d'un riu que flueix. Novament els sobra grandiloqüència i els falta bon sentit (i decència, a vegades). Bon sentit socioecològic i voluntat de beneficiar-se de tecnologies ja disponibles en l'ús apropiat i eficient dels recursos hídrics. Garantir l'oferta irresponsable en temps de gestió sensata de la demanda és un despropòsit.
Només en els territoris anisotròpics s'estableixen gradients i diferencials que permeten diversitats. La diversitat és la base de la complexitat. O sigui de l'equilibri veritable. Una cosa és moure recursos per optimitzar processos i una altra aplanar totalment el relleu. Espletar les zones humides per descompensar també les eixutes és un disbarat. I fer-ho a un cost elevat, una insensatesa. Especialment si les aportacions hídriques es destinen a desenvolupaments contraproduents en forma de totxo sobrer o de conreu excedentari. Ja n'hem tingut ha prou i massa de repartidora partidista.
