Els grans hospitals generalistes són cosa del passat. Pertanyen als temps en què la preocupació de la sanitat era combatre les malalties, més que afavorir la salut. La malaltia, et pour cause la medicina terapèutica, representen el fracàs de les bones pràctiques higiènico-sanitàries. La salut es consolida en la vida quotidiana correcta, els terapeutes només haurien d'entrar en joc quan, excepcionalment, la salut fes fallida. "Més val prevenir que curar", sentencia encertadament la dita popular. En tot cas, quin sentit té tractar menudeses en un gran hospital equipat per fer front a grans trasbalsos?
(F)
Els grans hospitals generalistes amb poca orientació profilàctica i molta assistència primària responen a un antiquat concepte centralitzat de l'exercici mèdic. En general, la descentralització i rejerarquització de funcions atenent al principi de la subsidiaritat (el que pots fer a baix i a prop no ho facis a dalt i lluny) és una tendència emergent i segurament imparable. Afecta molts dominis altres que la sanitat. També és vàlid en política. O a l'hora de concebre un sistema de tractament d'aigües residuals i ulterior aprofitament de l'aigua tractada. O en el món de l'energia. Un segle després de començar a dotar-nos de grans plantes centralitzades de generació elèctrica, comencem a descobrir els avantatges del que ja havíem tingut, és a dir la generació distribuïda. És clar que avui parlem de generació distribuïda 2.0, no pas d'aquells elementals alternadors que hom anava acoblant a les velles rodes hidràuliques de qualsevol molí fariner.
A començament del segle XX, després d'aspres discussions, el corrent altern s'imposà al continu. Aleshores tothom somniava en grans centrals productores d'electricitat, especialment en grans centrals hidroelèctriques. Només podien ubicar-se a les muntanyes, lluny dels grans centres de consum, de manera que el transport elèctric resultava inevitable. Aquesta és una de les raons del triomf del corrent altern. Les centrals termoelèctriques, a causa de la contaminació atmosfèrica que comportaven, i no cal dir les nuclears, també tendiren a situar-se lluny dels grans nuclis habitats, de manera que el corrent altern es revelà com l'opció més encertada. Però l'evolució tecnològica i els mals climàtics lligats a la generació tèrmica han anat canviant el panorama.
(F)
Molts dels formats socials o tecnològics que ens afecten corresponen a decisions dels nostres avis, preses en altres moments i en altres realitats. Sovint no ens convenen ara gens, però ja ens hi hem acostumat. Per desconeixement o per mandra, propendim a creure que són les millors solucions possibles, acreditades per mig segle o un segle de recorregut. És al revés: justament perquè són opcions de fa cent anys haurien de ser revisades a fons. Immersos en l'enorme problema global del canvi climàtic i en un moment de constants millores en l'eficiència dels sistemes de captació eòlica i fotovoltaica, caldria preguntar-se si no ens convé rescatar el corrent continu amb què al capdavall funcionen els trens, els ordinadors, els mòbils o el cotxe elèctric que tard o d'hora tots tindrem. Un corrent continu, a més, que pot provenir dels nostres propis captadors fotovoltaics.
(F)
Algunes de les solucions tècniques actualment disponibles contrarien hàbits socials o interessos empresarials. Es comprèn, doncs, que hi hagi resistència a implementar-les. Però vencent la mandra i invitant les companyies a no encasellar-se en fórmules de negoci del passat, els canvis positius poden arribar. Els edificis convencionals tenen una demanda de 150-200 kWh per m2 i any, però sabem fer edificis tant o més còmodes amb demandes de 50-70 kWh/m2/any, és a dir tres vegades menys. Amb aquestes demandes, podrien funcionar, o quasi, amb energia capturada localment (fotovoltaica o minieòlica). Les bateries dels autos podrien recarregar-se amb corrent continu directe o prèviament acumulat. No cal que la generació elèctrica es faci a la mateixa casa, pot ser al mateix barri o rodalia, però no cal dependre de generacions llunyanes, ni de costoses línies de transport que, a sobre, presenten pèrdues considerables a causa de l'inevitable efecte Joule (escalfament dels cables).
Per a segons quines escales, els números surten. Per altres escales (llocs de molt alta densitat de demanda), no tant o no gens. Segurament caldria compatibilitzar els dos sistemes, però l'increment de complexitat queda amplament compensat pels estalvis globals i pels beneficis socioambientals. No té sentit extasiar-se amb les famoses smart cities a l'hora d'omplir-les de gadgets innecessaris i no esperar-ne la gestió complexa de microxarxes. I és que, a més de mandrosos i mesquins, sovint som fantasiosos en comptes d'imaginatius. És a dir, poc moderns. Però podem ser-ne.
