Realment, es pot negociar allò que és innegociable? Es pot parlar de corresponsabilitat quan les responsabilitats són tan asimètriques? Potser hem corromput el significat real d'allò que en diem 'diàleg' quan ens trobem, de fet, davant d'un monòleg condescendent ja sigui en la política de casa o en la política ambiental global?
(F)
Els retrets que se li fan a la CUP en aquests moments suposadament transcendentals per Catalunya resulten tan familiars que, entre d'altres, semblen premonitoris del tipus de debat que es produirà a la COP21 aquest desembre a París en motiu de les negociacions mundials sobre el canvi climàtic. A falta de revolucions reals (i, sí, radicals) molt probablement es parlarà de nou d'autoregulació, d'acords voluntaris i de descontaminació progressiva que no posi el progrés humà en un atzucac. Com si actuar de debò sobre el canvi climàtic fos més un fre per al progrés i el benestar que per als privilegiats d'un determinat model de creixement econòmic basat en la dominació de persones i medi natural.
De la mateixa manera, és realment possible que el ‘procés català' quedi en un atzucac per culpa de la CUP? Més aviat sembla que qui quedaria en un atzucac serien els que volen continuar governant segons un determinat model mentre es manté a les masses en alerta i estat continu de mobilització. I és que amb la CUP i amb la COP al centre del debat podem mantenir la ingènua il·lusió que la culpa és ‘d'ells' i que nosaltres sí estem fent tot el que podem amb la nostra mobilització i implicació. Però potser resulta que senzillament hem rebut uns copets a l'esquena que ens donen ànims i ens convencen que seguir el mateix camí iniciat (també conegut com ‘full de ruta') és l'única opció possible: canvi sí, però dins del mateix model econòmic de creixement insostenible i dins del mateix model polític de democràcia indirecta.
El full de ruta va quedar dibuixat a finals del segle passat i poques coses han passat per modificar-lo. Alguns diran que ens cal temps i perspectiva i que el camí es llarg. Efectivament, des del nou Estatut del 2006 s'han anat fent passes totes dins d'una cartografia no vàlida i que és el problema principal. La mateixa cartografia a nivell mundial és la que fixarà el full de ruta a la COP21. Sobre aquests mapes no podem parlar de sortides negociades, només de peregrinatges esgotadors, amb una gran quantitat d'energia social invertida de forma estèril que conduirà en el pitjor dels escenaris a esgotament, desànim i abandonament de la travessa. Més declaracions, rebuig constitucional i escenografia social, igual que amb el canvi climàtic des de les primeres negociacions a Kyoto el 97: solucions i compromisos que donin marge als vells poders fàctics per continuar el business as usual mentre generen i animen benèvolament i patriarcalment noves fórmules d'amansiment social per la via de la condescendència multitudinària.
(F)
En anglès cridaria: ‘Stop patronizing!' I és que justament es tracta de l'asimetria que es produeix en aquests debats entre els patrons i la resta. Els patrons donen uns copets a l'esquena i articulen discursos complaents mentre es titlla una minoria de rígida i enrocada.
No hi ha full de ruta, només punt de no retorn. Com afirma Latouche en la seva definició de decreixement, no podem créixer més perquè som al cim i ara ve L'abisme. De res serveix mobilitzar-se allà dalt mentre anem caient amb l'empenta deferent del model econòmic i polític que ens governa. Evitar la caiguda és resistir, negar-se, donar la volta i empènyer en l'altra direcció, i.e., la revolutio.
És clar, la revolució fa por i sempre es fa una crida a les circumstàncies, a la cerca del diàleg i la negociació, a l'abandonament dels radicalismes i els dogmes i així queda encara més ben marcada i legitimada l'asimetria entre els que manen i saben i els submisos acontentats. Als vuitanta i part dels noranta va funcionar un moviment ecologista a Nordamerica i nord d'Europa (no confondre amb l'ecoterrorisme) que assegurava que calia una catàstrofe ecològica de grans dimensions per provocar la revolutio. Caldrà esperar que les distòpies del cinema actual es facin realitat (zombies inclosos) per tal que es produeixi la gran revolució que tregui la societat d'aquest ensopiment mobilitzat i orquestrat pels patrons del 'patronizing'.
