La mar d'Aral: conseqüències catastròfiques de desviar els cursos d'aigua

La mar d'Aral és un gran llac d'aigua salada a l'interior de l'Àsia central, entre el Kazakhstan i el Karakalpakstan (regió autònoma de l'Uzbekistan). S'abasteix dels rius Sir Darià i Amu Darià, però des de la dècada dels seixanta, arran que bona part de l'aigua d'aquests dos corrents es va desviar per crear nous camps de cultiu, la superfície de la mar d'Aral s'ha reduït un 60%, i el volum en vora un 80%. A això s'afegeix la contaminació de la zona, que durant molts anys va ser magatzem i escenari de proves d'armes biològiques. Segons un informe de Metges Sense Fronteres, és probablement "el major desastre ecològic i la tragèdia humana més gran del món". 

La dessecació de la mar
L'any 1960, la mar d'Aral era el quart llarg més gran del món, amb una àrea d'aproximadament 68.000 quilòmetres quadrats (si fa no fa, la superfície dels Països Catalans). Les dades de 2004 mostren que només queden uns 17.000 quilòmetres quadrats, una quarta part del que era, i continua minvant. El 1987, i degut a la dessecació, es va dividir en dos: la mar d'Aral del nord (més petita), i la del sud. Aquesta s'ha dividit també, des de 2003, en dos parts. (Podeu trobar fotografies comparatives aquí).

La causa principal del dessecament  va estar la decisió dels dirigents de la Unió Soviètica de reconvertir àmplies àrees de desert en superfície cultivable per augmentar la producció d'arròs i, sobretot, de cotó. Ho van aconseguir  i, de fet, l'Uzbekistan és ara el segon exportador de cotó del món.

Per crear-hi nous regadius, des dels anys trenta es va desviar aigua dels dos grans rius a través de canals rudimentaris excavats, en molts casos, en la pròpia sorra del desert. Es calcula que, si més no, un terç de l'aigua es filtrava durant el recorregut. I això va propiciar, a més, que la sal subterrània del desert pugés cap a la superfície i entrés als mateixos camps de cultiu.

El desviament de l'aigua va tenir com a conseqüència directa la disminució del cabdal dels rius que arribava a la mar d'Aral. La quantitat d'aigua que els rius portaven al llac el 1980 era una desena part de la que transportaven el 1950. Als anys 60 ja es va detectar una caiguda del nivell de la mar d'uns 20 centímetres anuals, però tot i això, la desviació d'aigua no només va continuar, sinó que va augmentar. I la mar va començar a retrocedir cada vegada més de pressa.

Conseqüències directes
El que havien estat ports pesquers importants van esdevenir ciutats al mig de la sorra, amb els vaixells varats a desenes de quilòmetres de l'aigua. A més, la salinitat va augmentar de 10 grams per litre a 45, el que ha devastat la fauna. Només dues de la trentena d'espècies de peix que es pescaven van sobreviure. Amb tot això, el negoci de la pesca, que sustentava la majoria de la població de la zona, va desaparèixer.

Per altra banda, la desaparició progressiva de la mar d'Aral va suposar canvis en el clima, amb estius més calorosos i secs, i hiverns més freds i llargs.

Contaminació afegida
Al llarg de diverses dècades, sobre les plantacions de cotó es van llançar grans quantitats de pesticides i fertilitzants des d'helicòpters i avionetes. Aquests productes químics, més els residus que s'abocaven directament als rius, han contaminat les collites i l'aigua per al consum humà de cinc milions de persones. I la contaminació no ha estat només directa en els moments de fumigació, sinó que les restes d'aquests productes han quedat en la superfície ara dessecada, juntament amb sal i sorra que el vent ha anat escampant any rere any.

A tot això cal afegir-hi que durant les dècades de la guerra freda, en què la mar d'Aral pertanyia a la Unió Soviètica, s'hi van realitzar proves d'armament químic. Es va instal·lar un laboratori a una de les illes del mig del llac, i una sèrie d'investigacions realitzades després de la caiguda del règim han mostrat que s'hi van testar i emmagatzemar diverses substàncies altament tòxiques, com ara àntrax. 

Supervivència difícil
La concentració de sal a l'aigua de consum humà és de les més elevades del planeta. Durant l'època soviètica es va construir un aqüeducte per les poblacions principals, i dessaladores a la resta de nuclis habitats, però bona part d'aquests equipaments van deixar de funcionar fa anys i els estats actuals no tenen fons per posar-ne de nous.

La qualitat de l'aigua s'apunta com la causa principal dels problemes de salut de la població. Tot i que és difícil accedir a dades concretes, diverses fonts -incloent-hi els directors dels hospitals de la zona- apunten que hi ha xifres elevades d'avortaments, fetus morts i nadons amb discapacitats. També són molt superiors a la mitjana els casos de malalties renals i pulmonars, tuberculosis, anèmia i diversos tipus de càncer.

Es calcula que la xifra de desplaçats supera les cent mil persones. 

(P)

Intents de recuperació
Des de la desintegració de la Unió Soviètica, diverses organitzacions no governamentals de tot el món han tractat de trobar solucions a l'abastiment d'aigua per la població, i a millorar les condicions de salut. Però segons reconeixen, el problema és d'una envergadura tan gran que és difícil veure-hi resultats. 

Per altra banda, la constitució dels nous estats va comportar també problemes de coordinació entre els governs de les regions afectades, i també amb les institucions internacionals. El problema de fons, en tot cas, és la manca de fons per regenerar la zona.

Tot i això, a la part nord de la mar d'Aral - la zona més poblada, al Kazakhstan - comencen a tenir una mica d'esperança arran la idea dels ciutadans de la ciutat d'Aral el 1992 de construir un dic per evitar que l'aigua es perdés al delta que hi havia entre els dos llacs en què s'havia dividit la mar. Després d'un parell d'intents, l'aigua va tornar a pujar lleugerament, però la presa estava feta de sorra i canyes i va quedar molt malmesa després d'una tempesta el 1999, amb el que es va perdre el poc que s'havia recuperat.

El més important, però, va ser que es va comprovar que la idea podia funcionar. Es va demanar ajut al Banc Mundial per fer un altre dic de formigó - el dic de Kokaral- i les obres van començar el 2003, fins l'estiu de 2005. Des d'aleshores el nivell de l'aigua ha pujat uns deu metres de profunditat, i en alguns punts s'ha expandit tant que pobles que han arribat a tenir la costa a un centenar de quilòmetres ara hi són a només uns vint-i-cinc.

A més, la salinitat de la mar d'Aral del nord ha començar a decréixer, hi plou més sovint i han aparegut herbes, matolls i aus a llocs on feia anys que només hi havia desert. I el que ha deixat més perplexos els observadors internacionals és que ja s'ha pogut reiniciar la pesca, molt més aviat del que havien previst.

Pel que fa a la mar d'Aral del sud, tot i que s'estan estudiant possibilitats de regeneració, el ritme actual de dessecació ha crescut fins i tot en els darrers anys, i es calcula que si no s'hi posa fre, la part occidental podria desaparèixer completament en uns quinze anys.

Probablement, l'evolució de la situació dependrà de l'èxit dels plans del govern de l'Uzbekistan i un consorci internacional de companyies petrolieres, que volen estudiar l'existència de bosses de petroli i gas. En qualsevol cas, i sigui quina sigui la regeneració o explotació de l'àrea, la mar d'Aral tal i com existia fa només mig segle s'ha perdut per sempre.

Solucions impossibles?

A més de les mesures que s'han posat en marxa per pal·liar la situació de la mar d'Aral, des dels inicis de la dessecació s'han proposat multitud de possibles solucions. Moltes d'elles, però, no semblen massa factibles.

Encara sota el domini de la Unió Soviètica es va estudiar la possibilitat de fer un gran transvasament des dels rius de Sibèria, que són a més de 2.000 quilòmetres. Actualment els defensors d'aquesta idea argumenten que s'hi podrien crear centrals hidroelèctriques a diversos punts del traçat, i fins i tot que el desviament d'aigua de l'Àrtic cap a la mar d'Aral podria ser una solució al desglaç del casquet polar que evitaria l'augment del nivell dels oceans.

Una altra opció, també basada en el transvasament, proposa portar-hi aigua des de la mar Càspia, a uns 500 quilòmetres. Per ara, però, sembla el preu d'aquests projectes ha desanimat els governs dels països afectats.