La ciutat, com a suport espacial, constitueix l’escenari fonamental al qual transcorre la vida humana. La ciutat és el major artefacte tecnològic mai imaginat per l’ésser humà. És una forma d’assentament territorial forjada com a resultat d’un complex procés d’adaptació, orientat fonamentalment per la satisfacció de les necessitats d’eficiència productiva i d’interacció social. La vasta concentració de pobladors que suposa la ciutat moderna té uns avantatges indiscutibles per a la millora de la productivitat econòmica, l’eficiència dels serveis i, en definitiva, la racionalització de la vida. És el més clar i contundent indicador de la modernitat. Durant molt de temps, a més, la ciutat, amb les seves llums i les seves ombres, ha estat, i encara és avui, un dels majors reclams de millora vital. En efecte, la major part de l’empobrida població mundial condensa els seus somnis en arribar a una gran ciutat on, es creu, podrà trobar remei als problemes de carestia i exclusió social. Això explica el vertiginós creixement de les grans concentracions metropolitanes, especialment als països encara no desenvolupats.
Segons les dades de l’informe de 2008-2009 de les Nacions Unides / UNESCO la meitat de la humanitat viu actualment en ciutats i, d’aquí a dues dècades, serà el 60% de la població la que resideixi en entorns urbans. A mitjans del segle XXI, la població urbana total dels països en vies de desenvolupament serà més del doble que ara, passant dels 2,3 mil milions el 2005 als 5,3 mil milions el 2050. Als països en vies de desenvolupament les urbs guanyen una mitjana de cinc milions de residents al mes [UN- HABITAT, 2008].
Actualment, el 43,5% de la població infantil i adolescent (entre 0-19 anys) viu ja en ciutats de més de 500.000 habitants. I el creixement de la població infantil urbanitzada és progressivament major als països emergents que als països industrialitzats. Segons aquest mateix informe, el 60% del creixement demogràfic urbà són nens nascuts ja a les ciutats, l’altre 40% del creixement demogràfic urbà és conseqüència de migracions. Així, per exemple, l’any 2008 la desena part de la població infantil de la Xina (27,3 milions de nens i nenes) es va desplaçar a altres ciutats dins del seu propi país (UNICEF; 2012, pàg. 35). Evidentment, aquest procés de creixement urbà és molt diferent segons els països i el context social, econòmic i cultural. En qualsevol cas, aquestes dades permeten pensar en la importància estratègica que adquireixen els models de planificació i desenvolupament urbà que tenen una poderosa influència en la conformació dels estils de vida infantils.
Les ciutats, com a hàbitat que concentra progressivament una major quantitat de persones, han crescut espectacularment en l’últim segle. I el nombre de concentracions metropolitanes continua creixent. Rifkin, en una reconeguda contribució, ha indicat que el nombre de ciutats de més d’un milió d’habitants és 414, i en pocs anys s’espera doblar aquesta xifra. Rifkin destaca que, possiblement, el tret més negatiu de l’experiència urbana deriva del fet que la ciutat representa l’intent de l’espècie humana d’allunyar-se de la natura. Referent a això assenyala:
“En la gran era de la urbanització hem aïllat cada vegada més a la raça humana de la resta del món natural amb la creença que podríem conquerir, colonitzar i utilitzar la rica generositat del planeta per garantir la nostra completa autonomia sense conseqüències funestes per a nosaltres i per les generacions futures. En la propera fase de la història humana haurem de trobar una manera de reintegrar-nos a la resta de la Terra vivent si pretenem preservar la nostra espècie i conservar el planeta per a les altres criatures.” (Rifkin, 2007).
Diversos especialistes han mostrat que la ciutat contemporània és, en termes generals, un recurs de gran valor per a la millora de la vida humana. Es podria dir que el gran artefacte tecnològic que és la urbs contemporània fa la vida més còmoda, més fàcil i amb un més clar horitzó de progrés. Alhora, però, crea una sensació de dependència i de manca de control que el psicòleg social S. Milgram (1970) ha resumit amb el terme de sobrecàrrega informativa. La sobrecàrrega informativa descriu l’experiència humana d’aquells escenaris urbans en els quals hi ha múltiples demandes d’atenció que exigeixen a la persona estar en permanent estat d’alerta. L’exposició persistent a aquestes situacions de sobrecàrrega d’estímuls informatius constitueix un clar antecedent d’estrès i de saturació del sistema d’atenció que, en qualsevol cas, produeixen un plus addicional de cansament i fatiga al que produeix el normal exercici de les activitats de la vida diària en els bigarrats escenaris urbans.
L’experiència de la sobrecàrrega informativa als escenaris urbans afecta tots els grups d’edat, però són especialment rellevants els efectes que té en la infància i en el desenvolupament infantil.
Els nens són especialment sensibles o vulnerables als factors ambientals (Wells, 2000; Wells i Evans, 2003). Els ambients on els nens passen la major part del seu temps tenen gran importància en el seu desenvolupament ja que aquests busquen de manera activa pistes sobre com comportar-se, qui són o què poden fer en aquests ambients. En ser més permeables al que els envolta, és important la qualitat de l’ambient en què creixen els nens, ja que són més vulnerables a les condicions adverses que els adults. I, en aquest sentit, es pot afirmar que a major qualitat ambiental, millor funcionament cognitiu. Taylor i Kuo (2011), per exemple, mostren la importància que té la qualitat dels espais públics (especialment, els espais verds urbans) per millorar la capacitat d’atenció.
L’excessiva càrrega tecnològica així com la complexitat de l’organització espacial de les ciutats, es tradueix en dificultats afegides per al desenvolupament d’un adequat nivell d’autonomia de la infància. L’estudi de les relacions dels nens amb els seus entorns quotidians a la ciutat (especialment, a les grans ciutats) ha permès concloure a diversos investigadors que la ciutat dificulta i allarga de manera crònica els estadis més depenents del desenvolupament infantil, alhora que, si es veuen afectats per condicions de pobresa i exclusió social, els seus efectes siguin més intensos.
D’entre tots els efectes que apareixen a la gran ciutat, cal destacar l’emergència d’una síndrome que afecta especialment la població infantil. Recentment, alguns especialistes descriuen el denominat “trastorn per dèficit de naturalesa” (Nature Deficit Disorder, vegeu, Louv, 2008), conseqüència de l’esforç prolongat del cervell humà per fer front a la selva d’estímuls estridents de la vida urbana. El “trastorn per dèficit de naturalesa” ha estat descrit especialment en la població infantil urbanitzada, sense contacte directe amb la natura; entre els efectes més clarament identificats en estudis amb mostres de nens, s’esmenten l’aparició de desordres d’atenció i les dificultats per assumir hàbits saludables (exercici físic, alimentació, activitats en solitari, etc.). Alhora, el trastorn per dèficit de naturalesa pot explicar la disminució de la capacitat creativa, la curiositat i la falta d’implicació en relacions socials de certa intensitat (fet aquest que provoca una certa tendència a l’aïllament dels altres).
Alguns dels més importants problemes de salut infantil (com ara l’obesitat, les malalties respiratòries o el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, entre d’altres) estan clarament relacionats amb l’estil de vida sedentari i la manca d’hàbits de contacte i exposició directa a entorns naturals. McCurdi et al. (2010), relacionen aquest patró generalitzat d’estil de vida sedentari amb la falta d’activitat física i d’activitats en ambients exteriors. En aquest sentit, destaquen la importància que els veïnats i centres específics (com les escoles) estiguin dotats d’adequats espais públics verds com un recurs per produir un més adequat nivell de benestar físic, psicològic i social (vegeu Townsend & Weerasuriya, 2010). A més, el contacte directe amb entorns naturals i naturalitzats pot ser un factor que incrementi el nivell de benestar personal subjectiu en els adolescents perquè augmenta les possibilitats de desenvolupar activitats gratificants, facilita l’oportunitat de trobades casuals i contribueix a incrementar les relacions socials dels nens i adolescents (vegeu, Cases et al., 2012). En aquest sentit, val la pena reproduir una de les conclusions de l’esmentat informe d’UNICEF sobre l’Estat de la Infància al Món 2012. En aquest informe es presenta, entre altres, la següent conclusió:
“Als entorns urbans, els espais públics podrien contribuir a mitigar els efectes de l’amuntegament i la manca d’intimitat a les llars i fomentar la capacitat dels nens per relacionar-se amb companys de diferents edats i circumstàncies, establint les bases d’una societat més equitativa. Facilitar l’esbargiment, pot, a més, contrarestar els índexs de creixement d’obesitat i sobrepès en la infància que dimanen no només dels canvis en el règim alimentari sinó també de l’adopció d’un estil de vida sedentari relacionat, al seu torn, amb la pèrdua d’oportunitats recreatives (…).
(…) Els nens i les nenes necessiten també del contacte amb la natura. Nombrosos indicis de recerca mostren que la proximitat amb els arbres, l’aigua i altres aspectes del paisatge natural influeixen de manera positiva en la salut física, mental, social i espiritual de nens i nenes. S’ha constatat que el contacte amb la natura pot restablir la capacitat de concentració dels més petits que és la base per a millorar la cognició i el benestar psicològic” (UNICEF, 2012, pàg. 62).”
Diversos especialistes creuen necessari prestar atenció a aquest trastorn en la població infantil i es recomana redefinir l’”agenda” infantil, en la qual el contacte directe amb la natura ha estat substituït pel temps dedicat a la televisió, als videojocs i a una sobrecàrrega de tasques d’aprenentatge, tant escolar com extraescolar.
En treballs previs s’ha descrit la ciutat com un entorn vulnerable que fa més vulnerable a tots els seus pobladors (Corraliza, 2011). Entre els factors que indueixen vulnerabilitat destaquen, per la seva especial incidència en la infància, els següents:
- La dificultat per establir patrons estructurats d’identitat per les dificultats d’apropiació dels espais urbans, descrits com a “no-llocs”.
- Les dificultats per a la participació i implicació en els espais públics en una “metròpoli buida” de significats rellevants per a les persones.
- Les dificultats per a la mobilitat i els desplaçaments en un entorn caracteritzat per l’anomenat “urbanisme defensiu”.
- La mercantilització de la ciutat, que dirigeix als seus pobladors a espais tematitzats estructurats en els centres comercials .
La ciutat, tal com està configurada, produeix una manera de ser, un estat de la ment amb les seves llums i les seves ombres. Els debats oberts sobre l’estructura social i espacial de la ciutat contemporània a partir de les necessitats de la infància no afecten només els nens. Constitueixen una oportunitat per fer de la ciutat un entorn més habitable i amigable per a tothom.
Referències bibliogràfiques:
Casas, F (2011). Subjective social indicators and child and adolescent well-being. Child Indicators Research, 4, 555-575-
Corraliza, J.A. (2011). La ciudad vulnerable. En B. Fernández y T. Vidal (eds). Psicología de la ciudad. Debates sobre el espacio urbano. Barcelona: UOC.
McCurdy, L.E.; Winterbottom, K.E.; Mehta, S.S. and Roberts, J.R. (2010). Using nature and outdoor activity to improve children health. Curr probl Paediatric Adolescent Health, Care, 40, 102-117.
Milgram, S. (1970), The experience of living in cities. Science, 167, 1461‑1468.
Rifkin, J. (2007). Homo urbanus: ¿Celebración o lamento?. El País, 6 de enero de 2007.
Taylor, A. y Kuo, F. (2011). Could exposure to everyday green spaces help treat ADHD? Evidence from children’s play settings. Applied Psychology: Health and well-being, 3, 281-303.
Townsend, M. y Weerasuriya, R. (2010). Beyond Blue to Green: The benefits of contact with nature for mental health and well-being. Beyond Blue Limited: Melbourne, Australia.
UNICEF (2012). Niñas y niños en un mundo urbano. Estado mundial de la infancia 2012. Nueva Cork: División de comunicaciones de UNICEF.
Wells, N. (2000). At home with nature: Effects of “Greenness” on Children’s cognitive functioning. Environment and Behaviour, 32, 775-795.
Wells, N., y Evans, G. (2003). Nearby nature. A buffer of life stress among rural children. Environment and Behavior, 35, 311-330.
José Antonio Corraliza és sociòleg i Doctor en Psicologia amb una tesi doctoral sobre les dimensions afectives del mitjà construït. Catedràtic de Psicologia Social i Psicologia Ambiental de la Universidad Autónoma de Madrid. Imparteix docència de Psicologia Ambiental i de Percepció Ambiental, tant a la Facultat de Psicologia com en la titulació de Ciències Ambientales. La seva investigació se centra en el significat del medi construït, la percepció del paisatge i la relació entre la natura i el benestar infantil.
