Un simposi permet conèixer les diferents realitats europees de gestió de residus d'envasos

El passat 30 de març va tenir lloc a Barcelona, al Centre de Convencions Mapfre, el Simposi sobre l'Europa dels Envasos, organitzat per l'Institut per a la Sostenibilitat dels Recursos, l'Agència de Residus de Catalunya del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractaments de Residus i el Ministerio de Medio Ambiente. Al simposi es van poder conèixer les diferents estratègies desenvolupades pels països europeus que representen l'avantguarda en la gestió dels envasos i residus d'envasos. L'any 2004 es va publicar una revisió de la Directiva 94/62/CE relativa als envasos i residus d'envasos, concretament la Directiva 2004/12/CE del Parlament Europeu i del Consell, d'11 de febrer de 2004. Fonamentalment, aquesta revisió modificava els objectius de reciclatge i valorització. Establia el marc normatiu que la legislació interna de cada Estat membre de la Unió Europea ha de desenvolupar per reduir l'impacte ambiental dels envasos posats al mercat. A l'estat espanyol s'està preparant el Real Decret que ha de trasposar la Directiva 2004/12/CE. Aquest decret incorporarà nous criteris de definició d'envasos, facilitarà mesures de foment de l'ús de materials reciclables, reforçarà la prevenció de generació de residus i establirà uns objectius de reciclat i valorització que expressin una major exigència ambiental, tot afavorint el seu acompliment mitjançant acords voluntaris i convenis de col·laboració. Manel Hernández, gerent de l'Agència de Residus de Catalunya, en declaracions per a Sostenible, apunta que "la Llei d'envasos de 1997 (a Catalunya l'autorització d'Ecoembes va ser al 1998) era fluixa i de poc contingut pel que fa a objectius ambientals -de reducció, sobre tot-. Fallen les politiques de prevenció i reducció. Malgrat això, creix la recollida selectiva d'envasos, el pes dels envasos en la brossa domèstica creix, especialment de plàstic, mentre la matèria orgánica disminueix. Per tant s'han d'endegar polítiques de prevenció." "A Catalunya el sistema implantat inicialment fugia del dipòsit (que era el sistema general de la directiva). S'ha organitzat un sistema integrat de gestió, SIG, amb Ecoembes. Durant aquests anys es constata la ineficiència de la recollida, ja que en el fons transportem aire." "Amb l'adaptació als nous objectius que marca la directiva de 2004, es preveu la dificultat de complir aquests nous objectius", valora Hernández. "S'han de marcar objectius de prevenció a l'origen. Amb pautes per al disseny d'envasos. Plantejar-se objectius de reutilització. Amb el plàstic PET és possible." Línies estratègiques En aquest procés de trasposició de la Directiva, des del govern de Catalunya s'han establert una sèrie de línies estratègiques per la prevenció en la gestió d'envasos i residus d'envasos, i de les quals destaquem algunes a continuació:

> La incorporació de nous envasos al mercat necessitarà d'una prèvia avaluació tècnica favorable a la idoneïtat del producte d'envàs per l'ús assignat. > Desincentivar els envasos propis de distribució en punt de venda. Tractament particular per les bosses de plàstic film. Gestió mitjançant acords voluntaris, establiment de limitacions a l'ús o mesures fiscals. > Es desenvoluparà l'obligarietat de posar en el mercat una línea d'envasos reutilitzables per línea de producte. > Creació d'un sistema de dipòsit i devolució, SDD, per determinats envasos, recolzat en maquines de retorn d'envasos i devolució del dipòsit. > Contemplar un sistema de devolució, dipòsit i retorn, SDDR, per productes que degut a les seves característiques físiques o químiques justifiquen un sistema propi, com el cas dels envasos de les substancies perilloses.

Casos a Europa El temps transcorregut des de la primera directiva i per tant la realitat de la seva aplicació a Europa ha permès que es puguin valorar les diferents solucions adaptades per cada país europeu, amb una conclusió que fa l'ISR, i és que no hi ha solucions úniques i que totes tenen punts forts i dèbils. Jean Pierre Hannequart, de l'IBGE (The Brussels Institute for Management of the Environment), va explicar que tot i que la Directiva 94/62/CE no estableix un principi de responsabilitat (ampliada) del productor, sí contempla però una obligació d'establir sistemes de "devolució o recollida d'envasos usats o residus d'envasos" aixií com "la reutilització o valorització, inclòs el reciclat, dels envasos o residus d'envasos recollits". El cas que es va presentar d'Irlanda, va ser l'impost sobre les bosses de plàstic, a la ponència de Pat Macken, del Department of the Environment, Heritage and Local Government d'Ireland. Aquest impost va tenir tant d'efecte, que es va passar d'un consum previ de 340 bosses/habitant/any a un consum posterior de 20 bosses/habitant/any. A Bélgica, segons la ponència de Caroline Auriel, de la Comissió Interregional de l'embalatge (IVCIE), les mesures que van ser introduïdes arrel la Directiva d'envasos, varen ser els acords de cooperació, en la forma de plans empresarials de prevenció obligatoris. L'acord de cooperació defineix 3 tipus de parts responsables dels envasos, però ara per ara, només les parts responsables del tipus a) -que posen al mercat belga un mínim de 10 tones d'envasos a l'any- estan oblgades a redactar un pla de prevenció. Kees Clement, del Ministeri de Medi Ambient d'Holanda, va analitzar a la seva ponència l'evolució dels acords voluntaris "Covenant" a aquest país. Des d'un punt de vista històric, la política holandesa ha evolucionat des d'uns acords voluntaris molt detallats cap a una legislació obligatòria amb més responsabilitat del productor. El tema del dipòsit obligatori encara s'està discutint a aquest país. La ponència de Matthieu Glachant, investigador del CERNA de París, va aportar una visió crítica de la política francesa d'envasos, així doncs, va explicar que la política de prevenció de residus a França, tot i que amb la llei a la mà era una prioritat des de fa 15 anys, a la pràctica no hi ha hagut polítiques en aquest sentit durant 12 anys. Glachant opina que EcoEmballages té la solució a la taula. Es tracta d'un programa de responsabilitat extensa del productor, molt similar al DSD alemany (German duales system). En aquest sentit recomana que es fixin objectius quantificables de prevenció i que es traslladin als productors tots els costos de gestió dels residus d'envasos. A la ponència que va presentar Julian Carroll, d'EUROPEN (The european organization for packaging and the environment) va destacar els requeriments essencials que se li demanen a qualsevol envàs que es posa en el mercat a l'àrea económica europea. Aquests requeriments són:

> L'envàs ha de tenir un pes i un volum minimitzats a la quantitat necesaria per a la seguretat i acceptació del producte envasat. > Ha de ser adequat per al reciclatge material, la recuperació d'energia o el compostatge o la reutilització, si aquesta es pretén. > Ha d'estar fabricat de tal manera que els constituents nocius o perillossos de l'envàs tinguin un impacte mínim sobre el medi ambient al final de la seva vida útil.

Franz Fiala, del Consumer Council de l'Austrian Standards Institute va presentar un estudi sobre el sobreembalatge a Austria, que va concloure amb una proposta de reducció d'embalatge basat en una fòrmula que relaciona la superficie de l'envàs i el seu volum i estableix un ràtio límit que no ha de ser superat. A la ponencia de Jürgen Resch, de la German Refill Alliance, es va preentar una comparació dels sistemes de reutilització per a envasos de begudes a Europa i va defensar el paper del dipòsit en aquests sistemes. Segons Resch, el dipòsit és un sistema intel·ligent que no hauria de ser ignorat més temps per la Unió Europea. El dipòsit potencia l'alta qualitat del reciclatge dels envasos d'un sol ús. Crea llocs de treball, als detallistes i a les plantes de reciclatge. El que es necesita és que la gran distribució i la industria accepti que és una realitat per al futur. Així, va destacar els països que tenen sistemes de reutilització d'envasos de beguda: Finlàndia, Alemanya, Suècia, Dinamarca, Noruega, Irlanda i Holanda. També a Croacia, junt a Holanda el 2006 es van implantar sistemes de dipòsit. Mette Skovgaard, de l'Agència Europea del Medi Ambient, va presentar un estudi sobre l'eficàcia de la gestió de residus d'envasos en varis països europeus (Austria, Dinamarca, Irlanda, Italia i el Regne Unit). Les conclusions que va presentar destaquen:

> Els objectius de la Directiva d'envasos són assolits generalment, però no la prioritat de la directiva vers la prevenció en la producció de residus d'envasos. > A nivell de país, la generació de residus d'envasos s'ha estabilitzat a Austria, però continua creixent en els altres països investigats. > Hi ha indicacions que els sistemes de gestió dels residus d'envasos estan assolint els límits superiors en varis països. En general els ratis de reciclatge més alts s'assoleixen, el més necessari és recollir fraccions menys adequades per al reciclatge. > Hi ha poca informació del cost-benefici dels sistemes, i les dades disponibles no són comparables entre països. > En general va constatar la limitació de les dades disponibles, com costos i estructures institucionals.

A la seva ponencia, Phil Conran, de Biffpack Packaging Compliance Scheme, va presentar el sistema que funciona al Regne Unit, anomenat "Packagin Waste Recovery Notes", que de fet funciona com un sistema de finançament adicional pel reciclatge dels residus comercials. També va destacar la importància de l'exportació de residus d'envasos a mercats emergents com la Xina. Roberto Cavallo, de la cooperativa ERICA, va destacar els resultats d'Itàlia en la gestió dels envasos i residus d'envasos. Entre aquests, destaquen el balanç positiu de l'anàlisi cost-benefici fet entre els anys 1999 i 2004. Així doncs, comptant els ingressos del sistema CONAI de gestió d'envasos i residus d'envasos i la venda pel reciclatge, el balanç va ser positiu en tres fraccions per tona recollida: paper 65 euros/tn, fusta 57 euros/tn i plàstic 40 euros/tn. Reflexió final Una idea molt interessant que incorpora la ponència italiana, i que ens pot servir com a reflexió final, és que tots aquests sistemes de gestió dels residus d'envasos el que exploten és el jaciment metropolità, a diferència del jaciment que extreu recursos directament de la natura. Explotem-ho doncs amb criteris de sostenibilitat econòmica, social i ambiental.