16/02/2007 - 00:00
Quins són els elements que fan que un article científic sigui de qualitat? De què depèn una comunicació eficaç en els articles de ciència? La taula rodona 'Bones pràctiques en comunicació científica' va intentar donar resposta a aquests temes, ahir al migdia a la sala d'actes del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona. L'acte, el va organitzar la Universitat Autònoma de Barcelona dins del marc del Fòrum de la Recerca 2006 i hi van participar Milagros Pérez Oliva, periodista responsable de la secció de Salut del diari 'El País', Ignacio Coll, assessor de la Secretaria d'Estat d'Universitat i Investigació del Ministeri d'Educació i Ciència i el moderador Lluís Reales, periodista i presentador del programa 'Einstein a la platja' de BTV. També van assistir-hi Esther Crespo, cap de comunicació i promoció de la UAB i Montserrat Pallarès vicerectora de la UAB.
Superació d'obstacles
'Les bones pràctiques de comunicació afavoreixen a la ciència' destacava Crespo en l'obertura de l'acte, aspecte en el què va coincidir Reales quan va afirmar que: 'La comunicació científica és un producte subsidiari de la ciència. L'estat de salut de la comunicació científica és un reflex de la salut de la ciència'. La vicerectora, Montserrat Pallarès subratllava que la comunicació científica 'és una matèria primera per a la societat i és molt important la seva bona divulgació'.
Però explicar la ciència d'una manera clara, pròxima i entenedora no sempre és fàcil. Segons Pérez Oliva hi ha alguns obstacles que els periodistes científics han de superar per tal de divulgar amb eficàcia, el principal dels quals és la convivència amb una allau d'informació constant que obliga a passar molt temps seleccionant què és notícia i què no. A més a més, cal trobar la manera de mantenir el rigor i la calma en un 'temps d'alarmes i de virus constants' explicava Pérez Oliva, que afegia 'avui dia, tant els virus com la por, viatgen en avió'.
La forta competència entre mitjans de pagament i gratuïts- que també donen informació científica- juntament amb la pressió de la curta vida de les notícies, fan que s'hagi de treballar a ritmes vertiginosos i, malgrat tot, sense cap error.'Cal una formació especialitzada i això fa que el sector de periodistes científics sigui una mà d'obra molt qualificada i cara' relatava Pérez Oliva, que també apuntava: 'Un error en una pàgina que parla sobre biomedicina representa molt de descrèdit per al mitjà, més del què podria representar un error en una pàgina d'esports. És per això que cal un coneixement elevat de la terminologia científica i també tenen molta importància els gabinets de comunicació, que divulguen informacions molt contrastades'.
Informació amb valor afegit
La ciència interessa a la ciutadania i per això hi ha una demanda important de comunicacions àgils. Algunes dades interessants ens les dóna l'Informe Quiral, on s'informa que hi ha hagut un creixement exponencial de les notícies de salut: entre els anys 2001 i 2005 es van triplicar les informacions publicades sobre aquesta temàtica. Però segons Pérez Oliva algunes informacions emeses per mitjans finançats per empreses amb fins lucratius amaguen 'interessos subjacents o ocults que cal identificar abans de fer la notícia. De vegades hi ha molta ocultació d'interessos inconfessables per part de gabinets de premsa i entitats, ja que hi ha una gran habilitat per fer desaparèixer aquests interessos. Per al periodista cada cop és més difícil veure'ls'. Pérez Oliva va deixar clar que per fer un bon article científic 'cal deixar enrere els nostres propis aprioris i prejudicis' per no atorgar la presumpció d'innocència a les ONG i la de culpabilitat a les empreses farmacèutiques de manera mecànica. Per a Pérez Oliva, la millor manera de donar un valor afegit a la informació és explicant molt bé el context de cada situació, els perquès de cada notícia i els seus antecedents.
Humanització de la ciència
'Comunicar ciència avarca un territori molt ampli' exposava Reales, que afegia tot seguit: 'No només fem divulgació científica els mitjans de comunicació, sinó que també són comunicació científica les exposicions sobre ciència o alguns llibres i la responsabilitat de divulgació és de tots'. Reales apuntava: 'Calen més canals de comunicació científica'. Aquestes fonts donen més riquesa al panorama comunicatiu científic i posen en contacte diferents investigadors. Amb aquesta finalitat va néixer el 2003 el portal UAB Divulga, recentment amb continguts nous que s'adapten millor al mitjà interactiu d'Internet.
Però, què succeeix amb les informacions científiques a televisió? 'La ciència a la televisió ha de mostrar-se no tansols racional sinó també emocionant, poètica, dramàtica' i aquí rau la dificultat, i al mateix temps el repte, en paraules de Reales. 'Pel nostre programa [Einstein a la platja] han passat més de mil científics, i de vegades grans eminències no han tingut èxit a les pantalles perquè no utilitzaven un llenguatge prou proper, volien parlar per als seus col·legues de laboratori' va remarcar Reales, que va posar com a exemple a seguir les universitats anglosaxones, on s'ensenya als científics dots comunicatives per a una divulgació efectiva. El principal objectiu? Humanitzar la ciència.
'Quan es tracta de debatre algun tema polèmic, cal buscar convidats de diferents tendències i opinions, però prou propers per a què existeixi el diàleg, ja que sinó televisem una olla de grills' alliçonava Reales. De vegades el programa ha rebut crítiques de què era massa elitista, i se'ns ha exigit que féssim televisió pública per a molt públic, cosa que en ciència és molt difícil' explicava Reales.
Una altra manera d'humanitzar la ciència és relacionant els científics i investigadors amb el món local. Coll va argumentar: 'Els científics viuen en un món global però també formen part del món local'. De fet, amb aquesta idea Coll ha posat en marxa una agència de notícies [DICYT] que proveeix de comunicacions científiques locals a la zona de Castella i Lleó. 'La nostra agència ha demostrat que la ciència a nivell local també funciona i interessa', va destacar Coll.
