[FINESTRA AL MÓN] Nova York, gratacels d'escombraries

Nova York és la capital mundial de moltes coses. També dels productes d'un sol ús i els envasos de racions individuals. Amb més de vuit milions d'habitants habituals, als quals cal sumar-hi els que s'hi desplacen cada dia des de ciutats properes per treballar-hi, i els turistes i visitants de negocis, la generació de residus és de les més grans del món. Gots de cartró per al cafè, envasos individuals de menjar preparat per emportar, doble bossa (de paper i de plàstic) a les compres als supermercats, llaunes de begudes refrescants, ampolles de mig litre d'aigua... La llista és infinita, i el consum, constant. La xifra parla per si mateixa: cada dia es recullen als cinc barris de la ciutat més d'onze mil tones de brossa. Des de finals del segle XIX, la quantitat d'escombraries ha estat un dels maldecaps més complicats per al govern municipal, i les diferents solucions que s'han anat prenent al llarg del temps sempre s'han quedat curtes de manera sistemàtica. Tot i l'increment del reciclatge, que és obligatori, la gestió de la brossa continua essent un gran problema per als novaiorquesos. Una mica d'història El departament encarregat de gestionar la brossa a Nova York es va crear el 1881 en resposta a la desorganització a la recollida de residus i la brutícia que s'estenia per la ciutat. Fins aquell moment, se n'havia fet càrrec el departament de policia. Durant la dècada de 1880, el 75% de la brossa es llençava directament a l'oceà Atlàntic, però el 1895 es va posar fi a aquesta pràctica i es va instaurar un sistema de recollida selectiva en tres categories: residus orgànics (que es tractaven per fer fertilitzants), residus recuperables (paper, sobretot) i cendres i productes no recuperables (que anaven als abocadors). Però amb la primera guerra mundial va acabar aquesta primera etapa de selecció i reciclatge. Es van construir més abocadors, plantes incineradores i es va tornar a llençar part dels residus a l'oceà. A la dècada del 1960 les coses van començar a canviar: es van anar tancant les incineradores (l'última va deixar de funcionar el 1994) i els abocadors. El darrer era el de Fresh Kills, a Staten Island, que va deixar de rebre brossa el març de 2001. Era el més gran del món, amb una àrea que triplicava la del Central Park, un volum més gran que la gran muralla xinesa i amb muntanyes de brossa amb una alçada 25 metres per sobre de l'estàtua de la llibertat. Després de l'11-S, però, es va aprofitar l'espai per portar-hi els enderrocs de les torres bessones, i ara finalment s'està reconvertint el terreny per fer-hi un gran parc municipal. Amb la clausura dels abocadors de la ciutat, les escombraries que no es poden reciclar es traslladen a d'altres estats que han acceptat pagaments milionaris per rebre les tones de deixalles que generen els novaiorquesos, en ocasions a centenars de quilòmetres. Els crítics amb aquesta situació argumenten que el transport genera una contaminació afegida al problema, que no té fàcil solució. Les escombraries de Nova York al segle XXI El 1986 es va implantar un pla voluntari de reciclatge, que va esdevenir obligatori tres anys més tard. Diverses campanyes als mitjans de comunicació van conscienciar els ciutadans de la necessitat de separar els residus. Això, i les multes que s'imposen quan es descobreix que algú encara mescla materials reciclables amb la resta d'escombraries, i que van des dels 25 dòlars per un primer avís fins a cinc-cents si s'és reincident. Les multes s'apliquen no només per no separar, sinó també per incomplir normes com ara llençar caixes de cartró sense aplanar-les abans. Desfer-se de la brossa i reciclar a la ciutat de Nova York no és fàcil. D'entrada, no hi ha contenidors municipals. Les cases unifamiliars deixen les bosses al carrer, sobre la vorera, i han de ser de colors diferents en funció del que contenen. Els edificis de pisos han de tenir els seus propis contenidors per cada tipus de residu (també amb bosses de colors), i normalment una persona que s'encarrega de mantenir-los en bon estat i treure les bosses per la recollida, que no és diària. Cada barri té tres o quatre dies a la setmana de recollida de brossa general, i dies marcats per al paper o el plàstic. Treure la bossa d'una cosa el dia que no toca també pot ser multat. I s'acaba d'aprovar una llei per castigar els grups organitzats que es dediquen a robar, agafant-les de les voreres on es deixen, les bosses de materials ja separats per vendre'ls a les empreses de reciclatge. Què es recicla (obligatòriament) a Nova York Les normes sobre què es pot reciclar són també complexes. Bàsicament es separen paper, plàstic, tetrabriks, vidre i metall. Però no tots. A la bossa de paper per reciclar no es poden incloure llibres de tapa dura, mocadors, tovallons ni paper de cuina, ni tampoc paper fotogràfic. La bossa de plàstics i metalls és encara més complicada. El símbol de reciclatge dels envasos plàstics inclou un número a dins, i només alguns són aptes per a la recollida selectiva. Es separen bàsicament les ampolles de plàstic, però no els envasos de menjar preparat, els dels iogurts o els dels ous. I en el cas del vidre, no es poden incloure gots o miralls, només ampolles i pots, sense la tapa. Per a altres tipus d'objectes existeixen centres de recollida, semblants als nostres punts verds, o es poden retornar a la mateixa botiga on es van comprar. Així, per exemple, des de desembre de 2006 està prohibit llençar les piles o bateries a la brossa: s'han de portar als comerços identificats amb un distintiu específic. El mateix s'aplica a tintes d'impressora o tòners de fotocopiadores, i els aparells informàtics o electrònics han d'enviar-se per correu als fabricants, o portar-se a les botigues d'una cadena comercial que ha signat un conveni amb l'ajuntament de la ciutat, però cal pagar 10 dòlars si es tracta d'objectes voluminosos. L'ajuntament organitza també dies de donació d'aparells electrònics i roba en coordinació amb ONGs que després reutilitzen el que poden, o en fan revenda per aconseguir fons. Èxit relatiu del sistema de reciclatge novaiorquès Tot i els anys que fa que està implantat aquest sistema, i la severitat de les inspeccions i multes, encara hi ha una bona part de materials reciclables que es mesclen amb la resta de residus. Segons un estudi del departament de sanitat de la ciutat, la xifra de coses que no es separen és del 23%. Entre els residus que sí que es llancen correctament, la taxa d'èxit més elevada correspon al paper, gairebé la meitat del qual correspon a papers de diaris, que a la ciutat són molt voluminosos. Molt per darrere es recullen metalls, vidre i plàstics. I això que el consum d'envasos d'aquest material és constant. Ampolles d'aigua, residu evitable L'ajuntament de la ciutat de Nova York va encetar, el març de 2007, la campanya 'Tap Project' per mirar de conscienciar la població sobre les conseqüències ambientals de beure aigua embotellada. Amb la creixent preocupació sobre els efectes de l'escalfament global i el canvi climàtic, els ciutadans semblen començar a ser més receptius a aquest tipus de missatges, que també es repeteixen a d'altres punts dels Estats Units, tot i que els resultats encara no es fan notar. Cada any es consumeixen més de vint-i-sis mil litres d'aigua embotellada a tot el país, quinze mil d'ells en ampolles individuals, d'un o mig litre. La campanya destaca la quantitat de petroli necessària per fabricar les ampolles d'aigua: un milió i mig de barrils, el mateix que gasten cent mil cotxes. I cal afegir el que es consumeix per al transport de l'aigua, que és molt pel pes del producte i perquè, a més, bona part de l'aigua embotellada que es consumeix als Estats Units (i sobretot entre els compradors sibarites de Nova York) prové de França, Itàlia o les illes Fiji. Per si la consciència ambiental no és prou, la campanya mostra també dades econòmiques. Un consumidor mitjà d'aigua embotellada als Estats Units gasta 1.400 dòlars a l'any en aquest producte. La mateixa quantitat d'aigua de l'aixeta, que a més és d'una qualitat molt bona, li costaria 49 centaus. Els dirigents de Nova York estan estudiant també altres mesures, com ara les que s'han pres a San Francisco i Salt Lake City, on una ordre dels ajuntaments respectius ha prohibit terminantment que les dependències municipals comprin aigua embotellada. I es mira el resultat de les iniciatives dels estats de Califòrnia, Hawai i Maine, que paguen uns cèntims en retornar les ampolles buides a les botigues per tal d'augmentar l'índex de reciclatge. Per ara, però, els intents d'estendre aquesta pràctica a altres punts del país han estat frenades per les pressions de les indústries d'aigua embotellada i les associacions de comerciants. És un inici, en qualsevol cas, però encara són pocs els nord-americans, incloent-hi els novaiorquesos, que estan decidits a canviar d'hàbits.