Es pot posar preu a la biodiversitat?

L'expansió econòmica té lloc, en bona part, a costa de la biodiversitat. L'explotació dels recursos s'ha fet, durant dècades, sense tenir el compte la destrucció d'hàbitats i espècies. Ara es veu la necessitat de posar-los valor, i des de l'òptica política i empresarial, això vol dir adjudicar-hi un preu monetari, per facilitar decidir i justificar les inversions en conservació. Però calcular els costos i els beneficis de destruir o conservar la biodiversitat és pràcticament impossible, per la quantitat de factors en joc. I, a més, propicia una visió mercantilista dels béns naturals.

La impossibilitat de càlculs exactes es fa evident si tenim en compte que, en afectar la biodiversitat, no només es perd capital natural, sinó que també s'està alterant el funcionament dels ecosistemes complets, i les funcions culturals d'aquests indrets. Recentment, per exemple, s'ha aconseguit aturar una nova explotació minera a l'Índia perquè la justícia ha considerat important el caràcter sagrat que tenen els boscos on s'havia d'ubicar per als habitants de la zona. I això no es mesura amb diners. Tampoc no resulta fàcil traduir a euros el paper dels pol·linitzadors en l'agricultura, el manteniment del sòl que fan les cobertes vegetals o el potencial dels milers de plantes que encara no s'han analitzat. I fer la suma total és gairebé una utopia.

Metodologies de valoració
Tot i això, hi ha diversos intents de posar-hi preu a la biodiversitat. Un conegut estudi publicat per Constanza i els seus col·laboradors a la revista Nature a finals dels anys 90 estimava que el valor de la biodiversitat és de 33 bilions de dòlars anuals, el doble del PIB global.

Des d'aleshores s'han intentat altres aproximacions, com l'avaluació d'ecosistemes del mil·leni de l'ONU, i la iniciativa TEEB (The Economics of Ecosystems and Biodiversity), que presentarà les seves conclusions en les properes setmanes i que destaca el fet que la pèrdua dels ecosistemes és especialment rellevant per al benestar de les comunitats més pobres del món, que depenen molt directament dels béns i serveis ambientals. En aquests casos es fa evident que conservar la biodiversitat redueix la pobresa o, com a mínim, ajuda a no agreujar-la.

Per calcular el valor de la biodiversitat en termes econòmics s'intenta pensar en els preus de mercat del que s'extreu, i dels costos que s'estalvien si no es destrueix un hàbitat. Hi ha, però, altres maneres de mesurar, com ara entrevistes directes a ciutadans. Un mètode és el del temps de viatge: es calcula que 'val' un paratge en funció del temps que s'està disposat a invertir per visitar-lo. Un altre se centra en l'efecte de les característiques d'un lloc (vistes, soroll, contaminació, paisatge) sobre el preu de l'habitatge. I fins i tot altres mètodes pregunten directament als entrevistats quant estarien disposats a pagar per conservar una espècie.

Hi ha molts dubtes sobre l'eficàcia d'aquests mètodes i la validesa d'aquestes respostes sobre comportaments hipotètics. I, a més, només serien aplicables a petita escala. La valoració mundial no es pot fer en aquests termes.

Els perills de parlar en euros
Posar-hi un preu monetari a la biodiversitat implica, d'entrada, una visió antropocèntrica, ja que valora els serveis ambientals en funció dels beneficis que n'extreu l'èsser humà, i oblida el valor intrínsec de la natura. Suposa també la consideració de l'oferta i la demanda, i de les valoracions subjectives. Per exemple: com s'explica que els diamants siguin molt més cars que l'aigua si aquesta és imprescindible per a la vida i els diamants no ho són?

L'altre perill és, en el cas que aquestes valoracions s'apliquin per crear pagaments pels serveis ambientals, que s'afavoreixi als qui més tenen. Si un comportament inadequat es pot compensar amb diners, el problema continuarà existint.

Tot i això, els conservacionistes són conscients que dècades d'argumentacions científiques, ètiques i estètiques no han aconseguit el resultat desitjat. La valoració monetària, tot i les seves imperfeccions, podria servir per fer entendre al conjunt de la població que la biodiversitat té molt de valor. El missatge serà real, la xifra no.

Al seminari hi van participar Beatriz Rodríguez Labajos, de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB; Irina Prokofieva, del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya; Erik Gómez Baggethun, del laboratori de socioecosistemes de la Universidad Autónoma de Madrid; Esteve Corbera, de la University of East Anglia; Marta Rivera, del Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari UPC-IRTA; i Ignasi Puig, d'ENT environment and management.