“Les nenes són complicades; els nens són molt més simples”: un tòpic massa habitual en l’enquadrament de discursos sobre les diferències de gènere a l’hora de gestionar conflictes en l’entorn escolar.
Es tracta d’un framing proper al masclisme o, per dir-ho d’una altra manera, allunyat del discurs que es construeix justament sobre la idea oposada, ecofeminista, segons la qual la suposada complexitat emocional femenina és la que s’ha ocupat tradicionalment de la cura dels més febles (incloent-hi el medi ambient).
En efecte, es tractaria d’una simplificació de la realitat que funciona com marc de la comunicació informal entre famílies i comunitat educativa per justificar diferents models de relació entre grups de nens i nenes, assumint més eficàcia dels primers i infravalorant les competències i habilitats que desenvolupen les segones en el seu estil emocional de gestió del conflicte. És un de tants emmarcaments (framing) dins dels quals construïm discursos de gènere i reforcem models culturals sobre el tema, una qüestió estudiada abastament pels sociòlegs.
El nostre dia a dia està trufat de framing. Semblaria que naixem amb aquesta competència comunicativa però, en realitat, ja en els primers passos de la nostra socialització primària, de ben petits i en l’entorn familiar, transmetem i rebem aquesta forma de comunicació, enquadrem els nostres missatges en el context cultural o ideològic que millor ens convé o que simplement hem mamat sempre. Per posar un breu exemple de framing estudiat per la ciència social, ens remetrem breument al món de l’esport. Per fomentar una vida saludable i activa des de la infància, l’enquadrament comú és l’esport d’elit. En canvi, la recerca demostra que si l’objectiu és posar l’accent en els resultats educatius i ètics el framing més eficaç seria l’esport de base (Kirk, 06). En altres paraules, per convèncer un menor que faci esport se li parla dels grans líders esportius i dels grans equips abans que del club esportiu del barri quan, de fet, aquest segon discurs és el que la recerca diu que portaria de forma més directa als resultats educatius i comportamentals desitjats.
I què té tot això a veure amb l’ecofeminisme? L’ecofeminisme no defensa la idea que ecologia i dona vagin de la ma. En canvi, sí parteix per exemple de la idea que tradicionalment les dones no han tingut accés a les armes i han estat al càrrec de tenir cura dels més febles (nens, ancians, malalts, el medi natural) desenvolupant en termes estadístics una subjectivitat relacional atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat (Puleo, 09). La sospita d’aquest article és que hi ha un discurs amb biaix de gènere que menysté el potencial entrenament emocional implícit en els conflictes “complicats” dels menors i que el sobrevalora en els conflictes “senzills”, quan sabem en canvi que aquest entrenament és fonamental per a la cura dels febles (tradicionalment assumida per dones). L’equació del discurs acaba essent: complicat amb connotació negativa = femení; senzill amb connotació positiva = masculí. I el discurs és prou habitual tant a l’entorn escolar, en la socialització primària, com en l’entorn professional, en la socialització secundària, especialment quan es diu que les dones a la feina són molt “bruixes” o “manipuladores” o “rebuscades” o “criticones” o “mandones”. La representació mental està tan integrada que no és gens difícil trobar famílies amb nen i nena que afirmin que la nena sempre té conflictes llargs i discussions amb les seves companyes mentre que el nen no dóna problemes i ho resol tot ràpidament al pati. Cal aclarir que aquesta constatació es basa més en l’experiència personal que en l’evidència científica però és un framing prou comú com per plantejar, ni que sigui tímidament, l’embrió d’una hipòtesi que de ben segur està o estarà abordada pels estudis de gènere.
La gestió més emocional del conflicte atribuït a les nenes pot preparar per ser més sensible i empàtic en situacions que forçosament caldrà resoldre des de les emocions i no des de la violència o la supremacia física.
La hipòtesi és que si el framing es plantegés en positiu seria més eficaç de cara a donar resultats favorables per a lluitar contra el masclisme i per fomentar determinats valors defensats per l’ecofeminisme. Els conflictes escolars més emocionals es titllen de femenins i s’enquadren com una dificultat i no com un valor. En canvi, els conflictes de via ràpida, més física, es qualifiquen com masculins i s’emmarquen com una destresa social. D’entrada, caldria trobar recerca que confirmi que el conflicte complicat i emocional és femení i l’altre masculí. Però encara que això fos realment així, no es té en compte el fet que aquesta gestió més emocional del conflicte atribuït a les nenes pot preparar per ser més sensible i empàtic en situacions que forçosament caldrà resoldre des de les emocions i no des de la violència o la supremacia física. Sembla que no es vegi cap avantatge en el fet que allargar un conflicte sobre un tema que probablement té ben poca importància no és manipular i complicar. És desenvolupar tot un conjunt d’intel·ligències i habilitats emocionals i socials que poden ser molt importants en un futur. Els conflictes feblement emocionals i més senzills típics dels nens (es diu) s’emmarquen en un discurs positiu de valors. No es tem que la falta d’una resolució més pausada, llarga, emocional i social del conflicte limiti l’entrenament del nen per abordar conflictes més endavant.
Caldria comprovar la hipòtesi de si realment hi ha connexió entre aquest tipus de framing i el reforç o afebliment de models associats amb el gènere. És obvi que el discurs tòpic que les nenes són complicades i els nens molt més simples (en negatiu la primera afirmació i en positiu la segona) no té perquè conduir necessàriament a forjar potencials masclistes. En tot cas, es tractaria d’un framing que no ajudaria a combatre-ho encara que cal recerca per confirmar-ho. Mentrestant, no estaria de més invertir les nostres simplificacions de la realitat escolar de gènere amb discursos que posin en valor les “complexes” emocions femenines (que també tenen molts homes) i relativitzin els suposats avantatges de la “simplicitat” masculina (que també tenim moltes dones).
