Un dels elements que ha generat un major nivell de progrés a les nostres societats està vinculat amb el creixement de les ciutats i el desenvolupament urbanístic.
Durant molt temps, la preocupació per la qualitat de vida humana ha estat vinculada a la preocupació per la qualitat de vida urbana, a les ciutats. El futur de la vida humana està intrínsecament vinculat al futur de les ciutats.
La ciutat és l’escenari “natural” de la civilització, com es van encarregar de difondre els autors de l’Escola de Chicago fa precisament cent anys, amb la publicació de l’assaig de Robert E. Park l’any 1915, en què defineix la ciutat com un laboratori social i conclou que “la ciutat i l’entorn urbà representen per a l’home la temptativa més coherent i, en general, la més satisfactòria de recrear el món on viu d’acord amb el seu propi desig. Però si la ciutat és el món que l’home ha creat, també constitueix el món on està condemnat a viure en endavant. Així doncs, indirectament i sense tenir plena consciència de la natura de la seva obra, al crear la ciutat, l’home es recrea a si mateix”.
Aquesta visió optimista de la gran creació urbana, en la qual l’ésser humà arriba a sentir-se com un déu que crea i recrea les seves condicions d’existència, s’ensorra amb el debat sobre la crisi urbana. La sobrepoblació i l’amuntegament, l’excés d’industrialització, experiències cròniques d’ansietat, la contaminació i la conversió de la ciutat en una selva de risc i violència són alguns dels indicadors que posen en crisi la ciutat com l’escenari més ajustat als desitjos humans.
En aquest context, cobren especial rellevància els sentiments associats a la nostàlgia de la natura. Durant els dos últims segles aquest sentiment de nostàlgia ha format part de l’univers personal i social tal i com es reflecteix en diversos moviments culturals (per exemple, els moviments romàntics) i educatius (la Institución Libre de Enseñanza, entre d’altres). La sensació d’enyorança d’un paradís perdut esclafat pels somnis arrogants de la tecnologia constructiva i de l’urbanisme més dur s’ha convertit en el nutrient de la crítica més destructiva dels intents de fer i refer els espais urbans. Actualment, els debats sobre la nova agenda urbana estan travessats precisament per la nostàlgia de la natura i la necessitat de recuperar una certa complicitat entre espais urbans i entorns naturals.
Un dels punts més rellevants associats a aquesta experiència és precisament l’aparició del denominat trastorn per dèficit de natura (expressió que va encunyar el 2005 Richard S. Louv) i que es basa en la descripció més precisa que va realitzar Pyle el 1993 de l’allunyament progressiu de la natura i sense retorn possible a la mateixa. Pyle va utilitzar l’expressió d’extinció de l’experiència de contacte amb els éssers vius, que suposa un risc vital per a la mateixa espècie humana. L’extinció de l’experiència afecta especialment la infància que viu als entorns urbans. Diversos estudis mostren la progressiva disminució de la freqüència amb la qual es duen a terme experiències de contacte directe amb la natura (visites a espais naturals, temps destinat a estades en entorns naturals o disminució d’activitats d’exercici físic amb la natura, entre altres) i dels efectes que tenen en la conformació d’un estil de vida essencialment sedentari.
Altres investigadors han subratllat la tendència a desenvolupar un patró de vida basat en la “videofilia” (o “tecnofilia”) davant la “biofilia” o la tendència a posar atenció, experimentar, gaudir i aprendre de la relació directa amb altres formes de vida. L’extinció de l’experiència conforma una agenda vital basada en el sedentarisme, l’establiment d’una sòlida relació amb el món físic i social basat en l’ús de recursos electrònics, la disminució d’activitats a l’aire lliure i l’aparició de nous factors que posen en risc la salut de les persones, en general, i de la infància en particular. Per exemple, un estudi de Christakis, Zimmerman, DiGiuseppe i McCarty del 2004 amb una mostra de 2.600 nens d’edats compreses entre un i tres anys, mostra que el fet de veure la televisió a edats prematures està associat amb una major probabilitat de patir problemes d’atenció a partir dels set anys.
El fet és que en les últimes dècades ha disminuït dramàticament el desenvolupament d’activitats a l’aire lliure i en espais exteriors. Això ha afectat especialment l’estil de vida infantil i aspectes claus que influeixen sobre el desenvolupament dels nens com és l’experiència lúdica i de joc, que s’ha vist reduïda, en gran mesura, a una activitat privada, solitària en molts casos i basada en “joguines tecnològiques”. Karten, per exemple, parla en aquest sentit que ha augmentat la dependència infantil respecte l’agenda i l’estil de vida dels adults. Davant els nens que juguen (amb relativa independència) a l’aire lliure aquest autor parla de l’aparició de dues tipologies de nens: els “nens d’interior” i la generació dels “nens del seient del darrere”. Els anomenats “nens d’interior” (que estranyament juguen fora perquè senten que els carrers no són segurs i l’urbanisme de la zona no ho permet) fan servir el seu temps generalment implicats en activitats dins de la casa (veient la tele, jugant sols, estudiant, etc.). I la generació dels “nens del seient del darrere” tenen una agenda atapeïda i dirigida i preparada pels pares i, diàriament, són duts d’un lloc a un altre per a activitats molt variades (classes de diferents continguts, esports, etc.). Aquests nens no tenen temps per jugar a l’aire lliure i, si juguen fora és perquè els seus pares els ho proposen i organitzen el temps per a això.
En resum, en les últimes dècades s’ha produït un canvi social i cultural que ha provocat un canvi en la manera en què els nens experimenten estímuls –crucials per al seu desenvolupament– vinculats a la natura. Això afecta tots els aspectes de la seva vida, i especialment a la utilització del seu temps lliure, principalment canviant el context d’espais oberts a espais interiors. El joc espontani, per exemple, ha passat a un segon pla, i els nens dediquen la major part del temps a activitats més estructurades, com esports organitzats, ludoteques col·lectives, etc.
Amb motiu del Dia Mundial de la Natura, hemo volgut recordar les raons per les quals no hauria d’existir cap infància sense contacte amb els entorns naturals. Els beneficis que tenen per a la salut dels nens els recordem en aquest article, inclòs dins del nostre monogràfic ‘Natura i salut infantil’.
El contacte dels nens amb el món natural està disminuint, però, és important que els nens visquin directament la natura? La intuïció i els resultats empírics de diverses investigacions apunten a una resposta positiva. Diferents estudis han demostrat que el contacte directe i visual amb la natura afecta positivament la salut física i psicològica de la població infantil. L’exposició a entorns naturals també ja estat vista com un factor important per a la millora de les actituds i els comportaments ambientals. Aquests resultats positius han afavorit la proliferació de nombrosos estudis en relació amb la desconnexió entre la infància i el món natural. Un gran nombre d’investigadors avalen la necessitat de reconnectar l’experiència humana amb la natura, dissenyant programes de visites, exploració, ús i gaudi d’entorns naturals. I aquests programes no han de ser entesos com un luxe, sinó com una necessitat per, entre altres aspectes, evitar o moderar els efectes nocius de l’excessiva càrrega tecnològica de l’experiència quotidiana en la societat contemporània.
Així, la reconnexió dels nens i nenes amb la natura suposa l’oportunitat de fer front a riscos ineludibles per a la salut i el benestar. A més, suposa també una oportunitat per redescobrir aspectes claus de la pròpia identitat i valors associats al descobriment del valor de l’altre, de la solidaritat i de la trobada social significativa. El contacte directe amb la natura ofereix no només l’oportunitat d’estar millor, sinó també de ser millors i de descobrir aspiracions morals de major valor.
*Article publicat a Inspira. La revista de la Fundació Roger i Torné.
