Pessoa, Tabucchi, Amália Rodrigues...: referents indissociables de Lisboa. Graça, Alfama, Baixa, Chiado, Bairro Alto: la Lisboa refeta pel marquès de Pombal després del gran terratrèmol de 1755, paisatge del 28, el vell tramvia que la recorre d’un segle ençà. Tota aquesta meravellosa Lisboa mercantil, popular i fadista naufraga ara en un mar de turistes desorientats. Com Barcelona, amb un centre sense barcelonins, parc temàtic d’ella mateixa. Lisboa i Barcelona, com tantes altres ciutats, han estat trasbalsades per un massa exitós turisme de masses.
En pocs anys, Barcelona ha perdut 70.000 m2 d’oficines. És a dir, d’activitat productiva. I no sé quants de sostre domiciliari, amb més i més pisos convertits en apartaments o amb més i més edificis d’habitatge transformats en hotels. Ferreteries, adroguers o papereries de barri o seculars establiments especialitzats són ara botigues de roba o bufets de menjar ràpid, franquícies banals trobables arreu. Els veïns perden serveis, substituïts per una oferta lligada al turista passavolant. Cansats d’enrenou, mancats de comerç quotidià i incapaços de fer front a lloguers cada cop més alts, deserten progressivament. El sistema urbà s’empobreix, la ciutat esdevé un decorat per a una comèdia sense interès.
A la costa i en alguns espais interiors passa una cosa comparable. Aquí, als efectes del turisme massiu se sumen segones residències i llits freds que paguen una mica d’IBI a costa de consumir molt de sòl, demandar serveis municipals amb recurrència inabordable i interferir el sistema productiu preexistent: les barques de pesca passegen turistes i els pagesos fan de jardiners o abandonen el camp per una parada de pollastres a l’ast. Els ajuntaments han de posar a la xarxa una aigua que no tenen o recollir muntanyes d’escombraries només en cap de setmana. És un desastre sistèmic.
El turisme va produir a Catalunya uns ingressos estimats de 17.000 milions d’euros l’any 2015. Són molts diners, entorn del 8% del PIB català. Quin és, però, el cost de gestionar 17 milions de visitants, amb 75 milions de pernoctes reglades? Quina interferència negativa té la generació d’aquest 8% sobre el 92% restant? L’expressió “indústria turística”, tan emprada, és ben incorrecta: el turisme massiu és un servei distorsionador de l’activitat industrial pròpiament productiva. I la pèrdua incessant de teixit productiu no sembla el millor escenari per a un país que vol ser independent.
"L’objectiu hauria de ser que els turistes vinguin a veure què fem, en comptes de fer perquè ens vinguin a veure"
Vaig exposar aquestes idees a un auditori d’empresaris i gestors turístics en un col·loqui organitzat per la Fundació Jordi Comas a S’Agaró. El concepte propositiu principal va ser la substitució de la tradicional gestió de l’oferta per la gestió de la demanda. Quan Ava Gardner va “descobrir” la Costa Brava als anys cinquanta del segle passat (filmació de Pandora and the Flying Dutchman), quasi no hi havia turistes. Als anys trenta, Tossa era un poblet de pescadors, a penes conegut per haver estat residència de Marc Chagall, amb una fonda escadussera regentada per Ludwig Steyer, que anava a Frankfurt i a Berlín a l’encalç de possibles clients. Steyer s’esforçava per gestionar l’oferta, davant d’una demanda inexistent. Vuitanta anys després, Catalunya rep els turistes per milions, però continua enderiada a expandir l’oferta en comptes de gestionar una ja desbordada demanda.
Gestionar la demanda vol dir determinar qui, quan i com volem que vingui. Es tracta que els turistes vinguin a veure què fem, no que fem perquè ens vinguin a veure. Aalsmeer, Eelde i Naaldwijk són plenes de turistes que visiten els mercats de flors, però les flors no hi són perquè hi vagin els turistes, sinó perquè Holanda lidera els mercats florals europeus. Gestionen la demanda turística i limiten les vistes fins al llindar que els interessa. Què es pot veure avui a la Rambla de Barcelona? Doncs només turistes que no saben per què hi són. La meitat de les parades de la Boqueria ja no venen menjar, sinó llaminadures i sucs de fruita, és l’oferta supeditada a una demanda que està acabant amb el mercat com a tal.
Les correccions sistèmiques no resulten de la millora espontània del propi sistema. S’imposen des de fora del sistema per un acte de govern. Però només tenen èxit quan responen a un model global coherent i oportú i quan compten amb una complicitat suficient del sistema corregit. És això el que ara ens cal si no volem convertir tot Catalunya en un immens Port Aventura. Las Vegas, per més diner que hi corri, mai no serà un estat independent.
