En els darrers anys la problemàtica del malbaratament alimentari ha pres molta rellevància tant a nivell institucional com a nivell de consciència ciutadana. Diferents estudis han anat posant de relleu la seva magnitud, el darrer –encarregat per la Comissió Europea [1]– estima el malbaratament en 173 kg per habitant a l’any, fet que representa el 20% de la producció total d’aliments.
Les causes són tan complexes i transversals com el propi sistema alimentari; des de la producció fins al consum, aspectes econòmics, sociològics, dinàmiques de mercat que deslliguen l’oferta de la demanda, etc. Una complexitat que requereix necessàriament d’un enfocament transversal.
En aquest context, des de la Fundació ENT publiquem l’informe “Possibilitats normatives i fiscals per prevenir el malbaratament alimentari a Catalunya”, el qual té per objectiu identificar les principals barreres i oportunitats per a la prevenció del malbaratament alimentari a Catalunya des del punt de vista normatiu i fiscal, a nivell autonòmic i local. Les propostes parteixen del marc normatiu i competències autonòmiques actuals, i en la majoria dels casos busquen modificar-lo amb l’objectiu d’afavorir la prevenció del malbaratament alimentari. En d’altres casos es proposa la creació de nous instruments normatius o fiscals.
Es defineix el malbaratament alimentari com “qualsevol part comestible d’un producte o part d’ell, cultivat, recollit o processat per al consum humà que hagués pogut ser ingerit, o ingerit amb una major qualitat, i que finalment és gestionat com a residu o destinat a un ús no alimentari”. Aquesta definició ens permet abordar la problemàtica diferenciant pèrdues de malbaratament (pèrdues evitables), no incloent les parts no comestibles dels aliments i incloent la pèrdua de qualitat dels aliments. La definició considera els residus alimentaris generats en l’àmbit agrícola, fet que permet també incloure totes aquelles mesures que tinguin per objectiu reduir-los.
S’identifiquen els sectors agroalimentari, pesca, residus, sanitat alimentària i consum com a principals sectors que poden tenir incidència sobre el malbaratament alimentari i sobre els quals la Generalitat té competències exclusives o compartides. Per cada sector s’han analitzat tant normes amb rang de llei com disposicions reglamentàries de rang jeràrquicament inferior. En el primer cas es tracta de disposicions normatives que repercuteixen en el funcionament de cada actor de la cadena alimentària, i en el segon es tracta sobretot de disposicions que regulen l’atorgament de fons públics a l’agricultura i la pesca. A banda també s’identifiquen diferents possibilitats de promoure la prevenció del malbaratament alimentari mitjançant instruments normatius en l’àmbit municipal.
Introduir línies d’actuació dins el marc normatiu sobre desenvolupament rural especialment dirigides a reduir les necessitats d’intervenció del mercat per donar resposta a situacions d’excés d’oferta, excloure la venda de béns amb data de consum preferent sobrepassada com a infracció en el Codi de consum de Catalunya, regular l’espigolament a Catalunya, introduir deduccions al tram autonòmic de l’IRPF per afavorir l’espigolament o bé promoure la generalització de la canalització de productes “no conformes” (retirats ja sigui per errors a l’etiquetatge o per un defecte a l’envàs) són algunes de les propostes que es desenvolupen.
Les propostes normatives i fiscals són possibilitats vàlides però no definitives ni suficients. Si, com els arqueòlegs, som conscients que els residus són les proves que millor expliquen les societats que els generen, què ens pot explicar trobar-hi menjar en bon estat? Vol dir que vivim en l’abundància, que els recursos són infinits o que el sistema productiu està fallant? Si és evident que l’abundància no és ni de bon tros universal i que els recursos del planeta són finits, segurament deu ser que el sistema alimentari està fallant, tant en les dimensions horitzontals (medi ambient, salut, cultura, patrimoni, ocupació, igualtat, sensibilització, etc.) com en les verticals de la cadena (producció, transformació, emmagatzematge, distribució, transport, consum, prevenció i gestió de residus). Una problemàtica d’arrel profunda i polièdrica.
