Aquests dies a Bonn es reuneix el món per debatre sobre el canvi climàtic. Amb la incorporació de Síria al debat, els EUA es queden sols en el seu rebuig de l'Acord de París. Es dóna la paradoxa que el govern americà ha presentat la major quantitat de dades científiques sobre el problema. És política ambiental? Cultura ambiental? Educació ambiental? O és potser el moment que fem autocrítica des de determinades institucions i ens preguntem quin paper hem jugat realment en la transformació de les actituds i els comportaments?
"Hi ha alguns senyals que també ens alerten que sovint hem treballat més en l’adoctrinament que en la capacitació"
Des de la Cimera de Rio del 92, les trobades internacionals sobre medi ambient han funcionat com aparador global de les polítiques ambientals dels estats participants així com dels no participants, per omissió. Però també han actuat de catalitzador mediàtic, d’excusa informativa per reivindicar l’acció i de coartada per a l’educació ambiental. A partir de Rio es va començar a parlar d’eco-alfabetització. Tenia sentit donat que s’estava definint l’abc del desenvolupament sostenible, començant per la conceptualització d’aquesta mateixa expressió. Des de la Cimera del clima de Kyoto del 1997 fins a l’actual Cimera de Bonn (COP23) han passat 20 anys de lliçons sobre medi ambient. Podríem pensar que en aquest temps s’ha anat configurant en els diferents estats una cultura ambiental, en el sentit polític de l’expressió, que prepara el terreny per a la capacitació i l’acció. Però hi ha alguns senyals que també ens alerten que sovint hem treballat més en l’adoctrinament que en la capacitació.
" Les institucions socials i polítiques, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, tots intervenen en la transformació de la cultura ambiental"
Almond i Verba van definir la cultura política d’una nació com un conjunt predominant d’actituds que tendeixen a orientar les conductes dels membres del col·lectiu en una mateixa direcció. No és, doncs, un tret individual. No es te “més” o “menys” cultura política ja que no te a veure amb l’acumulació de coneixement sobre la política sinó amb un conjunt d’actituds comunes: cada col·lectiu te la seva. La cultura ambiental en el sentit capacitador del terme es podria definir de la mateixa manera. No consisteix en una acumulació de coneixement sobre el tema i no es te més cultura ambiental pel fet de saber en quin contenidor cal posar el plàstic. La cultura ambiental pressuposa un sistema d’actituds que no s’adquireixen i comparteixen únicament amb l’educació sinó a través de diferents agents i etapes de socialització. Les institucions socials i polítiques, el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, tots intervenen en la transformació de la cultura ambiental.
Aquestes reflexions sobre cultura ambiental no estan destinades a interpretar el rebuig dels EUA als Acords de París. Al contrari, proposen una autocrítica dels que hem dedicat aquests anys a contribuir a formar una cultura ambiental i hem fracassat. Almenys parcialment, per no ser tan durs amb nosaltres mateixos. Són diversos els senyals que apunten en aquest sentit. D’una banda, la postura americana és resultat d’un procés cada cop més agut de polarització del problema del canvi climàtic. En el sistema de creences americà les dades científiques que demostren el canvi climàtic no són necessàriament incompatibles amb una interpretació “moral” de la realitat segons la qual Déu proveirà. Allà, en part, la simplificació moral del problema en el debat públic ha conduït a la separació del front dels defensors i dels negacionistes del canvi climàtic. Els nostres referents culturals potser no construeixen un relat sobre el canvi climàtic tan polaritzat. Però en els darrers anys hem estat igualment exposats i vulnerables a un estil de comunicació ambiental molt vinculat a la catàstrofe i el pessimisme. Per posar un exemple, en una anàlisi dels films de ciència ficció (europeus també) des dels noranta fins ara s’ha posat en evidència que els desastres climàtics han passat de no estar presents a centrar l’argument de la meitat dels films emesos. Fins i tot es parla ja de Cli-Fi (Climate change Fiction). Una visió apocalíptica, amb missatges de culpabilitat i impotència, i amb solucions per la via de l’heroi.
"Lluny de la capacitació, la informació que construïm, emetem i rebem va transformant la cultura ambiental en direccions que polaritzen i paralitzen"
Lluny de la capacitació, la informació que construïm, emetem i rebem va transformant la cultura ambiental en direccions que polaritzen i paralitzen. La realitat, en canvi, funciona amb lògiques que res tenen a veure amb el bé i el mal. La realitat és més complexa i exigeix solucions complexes. Aquesta darrera és una frase que sentim cada cop més arran de la situació política que viu el nostre país. La política de fronts ofereix una mirada limitada de la realitat i pot dificultar-ne la gestió. Cal ser cada cop més crítics amb el paper que juguem en l’excessiva simplificació que pot dur-nos a pensar que això només s’arregla amb un miracle.
