Som aigua
L’aigua ho és tot i és a tot arreu. Sense ella la vida no seria possible. Però cal tenir un aspecte clar: l'aigua pura no existeix a la natura. S'impregna de diferents elements que es va trobant en la natura. No és només H2O, sinó que pot contenir tots els elements solubles i no tots són perjudicials per a la salut. Hi ha compostos regulats per la legislació i alguns emergents que no estan regulats i que no s'analitzen. Per tant, cal tenir present que l’aigua és un recurs natural que recircula i el seu contingut va variant. Naturalment la seva qualitat haurà d’adaptar-se en funció del seu ús... o a l’inrevés, el seu ús s’haurà d’adaptar a la seva qualitat.
L’aigua de l’aixeta que consumim, doncs, pot contenir alguns elements contaminats que ha anat captant durant el seu recorregut, al llarg del seu cicle ‘vital’. Però, quina contaminació química es pot trobar a l’aigua de consum? D'una banda, subproductes de la desinfecció, volàtils, que també es troben en piscines i es poden respirar. En principi no tenen per què generar efectes alarmants sobre la salut. D'altra banda, nitrats, procedents de l'agricultura per l'ús de fertilitzants i ramaderia intensiva; més perjudicials i bioacumulables. La presència de metalls i sòlids també és possible, però, en principi, a l’aigua que surt de l’aixeta aquests elements no hi haurien de ser presents, o almenys no en uns nivells que ens puguin afectar. Aquest darrer aspecte és la clau. Quins són els límits adequats? Els que fixa la OMS? Els que recomana l’empresa subministradora de l’aigua? Quins?
En tot cas, el motiu d’aquest article no és tant aclarir aquests aspectes sinó analitzar com consumim aigua i per què; així com valorar les alternatives possibles per fer-ho de la manera més saludable i sostenible possible. I per què no, de la manera més fàcil i còmoda.
L’estigma de l’aigua de l’aixeta
Quantes vegades heu vist anunciada aigua de l'aixeta a la televisió o a la ràdio, o en una revista o cartell publicitari? Si reclamem una ciutat més verda, amb un aire més net, amb menys cotxes i més bicicletes ... per què no reclamem una ciutat amb una aigua potable de qualitat valorada i promocionada? Més encara, si resulta que l'aigua de l'aixeta és saludable i la podem beure tranquils, per què no ens en refiem d'ella? Per què aquest estigma sobre un recurs natural de primera necessitat que ens arriba directament a casa amb totes les garanties d'ús? Em costa creure que darrere d'aquesta percepció negativa de l'aigua de l'aixeta no hi hagi una estratègia de desprestigi que ha permès que l'aigua embotellada guanyi adeptes que no li donen una oportunitat a l'aigua, un bé públic al qual tenim dret a accedir de manera segura i saludable.
D’una altra banda, obres l'aixeta i surt aigua, aigua potable. Això sí que és un luxe. Aigua a granel i directament a casa. I malgrat això, moltes persones segueixen consumint aigua embotellada. Espanya, segons dades de l’any 2017, és el tercer consumidor europeu d’aigua embotellada amb una mitjana de 60,71 litres per persona i any, i un augment del 5,4% el darrer any. A Barcelona, i segons dades d'Aigües de Barcelona, el 60,9% de la ciutadania consumeix aigua embotellada, un 32% aigua de l'aixeta i un 18,3% aigua filtrada. El 54,3% de les persones que consumeixen aigua embotellada ho fan per un tema de gust davant d'un 14,4% que ho fa per un tema de qualitat. Valors similars en el cas de l'aigua filtrada (46,7% enfront d'un 19,8%, respectivament). És a dir, ens preocupa més el mal gust que la qualitat de l'aigua, sembla ser. I és que el sabor és important i ens pot dissuadir de beure aigua de l'aixeta.
D'altra banda, el màrqueting de les aigües minerals ha fet la seva feina, venent salut, transparència i confiança. En canvi, visualitzar que l'aigua que surt de l'aixeta, amb la qual freguem els plats o ens dutxem, o ens rentem les dents, o fins i tot tirem de la cadena, és la mateixa que podem beure; no acaba d'encaixar amb l'imaginari col·lectiu.
El gust és un tema clau que ha afectat i segueix afectant a algunes zones, també a certs barris de Barcelona. Però a nivell de salut, l'aigua de l'aixeta compta amb totes les garanties, amb controls continuats i consultables per zona. Pots demanar una anàlisi de l'aigua que beus, ho sabies ? I està clar que no a tot arreu es pot assegurar la mateixa qualitat. Jo parlo del cas de Barcelona, concretament del districte Sants-Montjuïc. Aquí l'aigua compleix amb absolutament tots els estàndards per assegurar el seu consum sense perjudici per a la nostra salut. Llavors?
Si ho pensem, beure aigua de l'aixeta és l'alternativa més econòmica (quantes garrafes d'aigua necessitem cada setmana? Quin preu tenen? Ens hem parat a calcular el preu per litre d’aigua envasada en comparació amb l’aigua de l’aixeta?), pràctica (no cal comprar ni carregar l'aigua) i ecològica (prevenim la generació de residus associats al plàstic de garrafes i ampolles), i a més està al nostre abast. Aquest últim aspecte no és trivial perquè normalment relacionem les accions més sostenibles amb major sacrifici i esforç, i en aquest cas no és així. Beure aigua de l’aixeta és més fàcil que comprar-la. Però, tot i això, se segueixen comprant pesades garrafes d'aigua. Quina lògica té? En aquest article de El Confidencial i segons dades de Legambiente s’afirma que l’aigua embotellada té un cost mitjà per a les empreses que la posen al mercat de 2 euros per cada 1.000 litres, és a dir, 0,002€ per litre; mentre que al supermercat aquesta aigua es ven a uns 50 cèntims d’euros el litre (0,5 € el litre). A nosaltres, el consum d’aigua de l’aixeta ens suposa uns costos similars als de les empreses que venen aigua mineral: entre 0,002 i 0,003 € el litre. Conclusió, en comprar aigua embotellada paguem un 200% més del que pagaríem si la consumíssim de l’aixeta!
Tenint en compte tots aquests avantatges de l’aigua de l’aixeta, a París s'ha fet una campanya per posar en valor l'aigua de la ciutat. En aquest vídeo es pot veure com s'ha fet i el seu impacte final. Els seus missatges són 'París, jo beuré sempre de la teva aigua', 'París es fica en una gerra', 'Preservar l'aigua forma part de la nostra cultura', 'L'aigua és capital', etc. A Nova York, beure aigua de l'aixeta està de moda. De fet, l'aigua és gratuïta a tots els establiments i té com un valor afegit del servei que el got estigui sempre ple durant el menjar (o almenys fins que es paga la propina).
Una mica més a prop: Andalusia, Navarra i Balears han aprovat una legislació que obliga al servei gratuït d'aigua no envasada en establiments. Es tracta d'oferir a la ciutadania la possibilitat d'accedir a aigua lliure d'envasos.
Aigua sense metalls, microbis, calç i minerals?
L'aigua de consum humà distribuïda ha de tenir una garantia sanitària elevada que asseguri la protecció de la salut dels consumidors. Això implica que ha d'estar lliure de qualsevol contaminació que pugui resultar perjudicial per a la salut, sigui d'origen químic o microbiològic. En el cas de Barcelona i segons dades dels indicadors de sostenibilitat de l'any 2016, el grau de compliment dels controls fets a l’aigua segons els límits establerts per la normativa és pràcticament del 100% en els quatre indicadors revisats: la qualitat microbiològica, la fisicoquímica, el nivell de desinfecció (99,4% en aquest cas) i la concentració de Trihalometans (THM). La concentració mitjana de THM és de 43,0 μg/litre, valor inferior al límit permès (100 μg/litre). És a dir, l’aigua que surt per l’aixeta a la ciutat de Barcelona és apta per al consum humà. I en el cas del meu districte, Sants-Montjuïc, he pogut consultar a la pàgina barriabarri.cat que l'aigua de les meves aixetes ha passat per 72 controls diaris. Quina aigua embotellada passa per aquests controls?
Però també és cert que segons la directiva europea corresponent, en molts casos l'aigua supera els nivells de bromur i altres elements que no resulten saludables. El debat i la confusió està servida. Els que potabilitzen i distribueixen l'aigua diuen que la podem consumir tranquils; els que venen aparells d'osmosi, descalcificadores i filtres diversos diuen que no és segur i millor fer servir els seus sistemes de filtratge; els que venen aigua embotellada afegeixen al debat que segons ells venen salut i qualitat (això sí, envasada individualment amb plàstic). Cadascun emet el missatge que l’interessa, però tractant-se d'un recurs de primera necessitat com l'aigua s'haurien d'aclarir i contrastar aquestes informacions perquè el consumidor entengui les opcions que té i les esculli des del coneixement i no des de la desconfiança.
L'opció d'escollir aigua embotellada ha estat històricament relacionada amb el mal gust de l'aigua que surt per l'aixeta. Però es tracta de mal gust, no de productes tòxics. Aquest gust ha millorat i en molts casos s'ha superat amb filtres d'osmosi que solucionen aquest problema però en provoquen altres: malbaratament d'aigua, eliminació de sals minerals de l'aigua, etc.; encara que siguin sistemes que es van perfeccionant. A més, en alguns casos pot estar justificada la instal·lació d'un sistema d'osmosi ja que en situacions concretes sí que es pot donar un excés de nitrats, de metalls pesats, de fluor, d'altes concentracions de sodi, clorurs i altres sals, etc. També pot ser adequat per a persones amb algun problema de salut (com problemes renals, hipertensió, tiroide, etc.)
La diferència entre l’osmosi inversa i les descalcificadores és el que treuen de l’aigua. En el primer cas s’eliminen les sals minerals de l'aigua, entre elles les que li donen mal gust. En el segon cas el que s’extreu de l’aigua és la calç i això suposa un benefici no tan relacionat amb el seu consum sinó amb el seu ús en els electrodomèstics i en la dutxa (la gent amb pells atòpiques, per exemple, és especialment sensible a la calç). La calç és un dels principals motius de mal funcionament d'electrodomèstics com el rentaplats, la rentadora, etc. En aquests casos la descalcificadora és una bona opció per allargar la vida útil d'aquests aparells però el preu no és baix i depèn de les nostres prioritats.
En el cas de l'aparell d'osmosi (el preu se situa entre 800 i fins a 1.200 euros, aproximadament) l'aigua que es malgasta arriba a estar entre un 50% i un 75% del total de l'aigua . Sí, això està millorant però encara se segueix desaprofitant força aigua tot i que els percentatges s'estiguin ajustant cada vegada més. D'altra banda, desmineralitzar l'aigua, que és el que fa l'osmosi, és saludable? Malgastar aigua i retirar-ne les sals minerals ens pot lliurar d'alguns elements perjudicials però també d'altres de beneficiosos. Escollir no és fàcil, així que abans d'optar per algun sistema cal preguntar i documentar-se al respecte.
Els descalcificadors d'intercanvi iònic eliminen la duresa de l'aigua (la calç). Es posen a l'entrada de la instal·lació d'aigua. En edificis pot haver-hi equips comuns per a tots els veïns. El gran avantatge d'aquests descalcificadors és que faciliten una aigua tova. És un avantatge per protegir les instal·lacions interiors de canonades i electrodomèstics (termos, escalfadors, rentadores,...). També dona una sensació més agradable a la pell en dutxar-se i generen una menor despesa de sabó en dutxa i rentadora. Resulta una opció sostenible si es tenen en compte aquests aspectes. Però el seu gran desavantatge és que empitjoren la qualitat de l'aigua per beure i cuinar, ja que per eliminar la duresa (ions de calci i magnesi) aquests aparells introdueixen sodi a l'aigua: és a dir, eliminen minerals beneficiosos per a la salut per introduir sodi que és perjudicial en altes concentracions.
Molta gent s'instal·la un descalcificador i beu aigua pensant que funciona com un "filtre" que millorarà la qualitat de l'aigua. Però en introduir excés de sodi es necessita un sistema d'osmosi inversa per eliminar-lo; de manera que la instal·lació en conjunt és molt més cara, requereix major manteniment i el malbaratament d'aigua és més alt.
Cada llar, cada ús i cada usuari té les seves pròpies especificitats i no hi ha una opció única per a totes. Arriba un moment en què s'ha d’escollir entre confort, sostenibilitat, efectivitat, pressupost i altres no menys importants criteris com l'estètica, les particularitats de l'habitatge, la pressió de l’aigua, les preferències, la salut dels usuaris, etc.
Aigua sense plàstic, si us plau
Encara recordo quan anàvem a buscar aigua mineral directament a les fonts naturals (al voltant dels anys 80), reaprofitant les garrafes, moltes de vidre, i un cop allà, fèiem un pícnic. Llavors no reclamàvem cap control sanitari i estàvem tranquils. I, fins i tot, anar a buscar l'aigua era una bona excusa per sortir de la ciutat i recontactar amb la natura. Només per això potser ja compensava a nivell de salut. La nostra percepció al respecte ha canviat. Ara som més exigents i demanem conèixer millor allò que passa a l'interior del nostre cos i que pugui afectar-ne el funcionament. Això és bo. Però en aquest camí de buscar la millor opció no ens hem de deixar encegar per la publicitat de les companyies privades d'aigua, en molts casos empreses de begudes minerals ensucrades reconvertides (com és el cas de Coca-Cola).
De fet, als Estats Units han deixat de beure refrescos per beure aigua embotellada i aquesta ha passat a superar el consum de llet o cervesa. Les companyies que venen refrescos són conscients que l'aigua embotellada pot ser més lucrativa i per això, algunes marques conegudes com Pepsi han passat a prioritzar la publicitat entorn aquest nou producte. Aquesta marca, per exemple, va emetre recentment un anunci a la Super Bowl de 30 segons per presentar la seva nova marca premium d'aigua "LIFEWTR".
Però més enllà de no voler consumir aigua envasada en plàstic, resulta que segons un estudi fet per Orb Mitjana i la Universitat Estatal de Nova York a Fredonia, ‘Synthetic polymer contamination in bottled water’, s’ha trobat plàstic en l’aigua en ampolles de plàstic i aquest prové del procés d’envasat. De tota manera no es coneixen els riscos que això pot tenir per a la salut. Després d'analitzar més de 250 ampolles de diferents marques de nou països diferents (el Líban, l'Índia, la Xina, Mèxic, Brasil, Kenya, Indonèsia, Tailàndia i els Estats Units) s'han trobat restes de polipropilè, niló i tereftalat de polietilè (PET) en el 93% dels casos. De fet, sembla ser que molts dels aliments que consumim tenen micropartícules de plàstic.
A més, si ens preocupa l'impacte ambiental d'allò que consumim, més enllà de l'impacte que té sobre el nostre organisme, resulta que es necessita més aigua per fabricar l'ampolla de plàstic que l'aigua que conté. Un estudi recent de l'Associació Internacional d'Aigua Embotellada va descobrir que les empreses de les companyies nord-americanes fan servir 1,39 litres d'aigua per fer un litre de les begudes embotellades. I no només és un tema de costos de fabricació sinó que després el reciclatge, si és que arriba a reciclar-se, també surt car a nivell econòmic i ambiental.
Llavors, aigua de l'aixeta, sí o no, i com?
La conclusió a la que arribo un cop consultada diversa documentació, experiències properes, consultes directes a empreses i proveïdors, etc., és que:
• L'opció més saludable, econòmica i sostenible és beure aigua de l'aixeta.
• Com fer-ho? Doncs hi ha diverses opcions:
- Beure-la directament de l’aixeta i acostumar-nos al seu sabor (si té mal gust, no totes en tenen). Això sí, no costa més que una gestió preguntar la qualitat de l'aigua del teu barri per assegurar-te la seva qualitat.
- Posar algun sistema de filtratge. Però, si l'aigua de l'aixeta és saludable, per què posar un filtre? Doncs algunes persones segueixen desconfiant o bé volen accedir a una aigua que únicament compti amb els components químics que necessitem. Per exemple, no necessitem el clor i els seus derivats, que a més generen mala olor i sabor final (clau per a un consum continuat en la majoria de casos). D'altra banda, l'empresa que ens subministra l'aigua pot tenir un 'error' que faci que alguns productes perjudicials arribin a l'aigua de boca o bé es pot donar un error en les pròpies instal·lacions interiors (sobrecloracions per error, episodis puntuals de trihalometans, obres de reparació de canonades que poden introduir un excés de terra i altres partícules, etc.). Es tracta de molts ‘per si de cas’ però afegit al tema del clor, fa que l'opció de filtrar no resulti desgavellada.
Els principals sistemes de filtratge comercialitzats actualment són l’òsmosi, les descalcificadores i els filtres de carbó actiu. Fins el moment, aquests darrers són els més econòmics i no malbaraten l’aigua; i considerant la bona qualitat de l’aigua de l’aixeta, resulta suficient. Tanmateix, es tracta d’una decisió personal que cada llar ha d’adaptar a les seves necessitats personals.
Enllaços d’interès:
- Why bottled water is one of the biggest scams of the century. The independent.
- The story of stuff sobre agua embotellada.
- Tapped film.
- Otro argumento más contra el agua embotellada: encuentran microplásticos en el 90% del agua comercializada alrededor de todo mundo. Xataka (març, 2017).
- Agua Ecosocial. Informació i solucions per a l’aigua domèstica.
- Aigües de Barcelona. Informació de la qualitat de l’aigua barri a barri. http://barriabarri.cat/ca/
- Articles etiquetats ‘aigua’ a Opcions.
- Cristina Villanueva, d’ISGlobal respon preguntes sobre la qualitat de l’aigua i sobre si beure aigua de l’aixeta pot provocar algún problema de salut.
- El gran negocio del agua mineral: menos calidad y precios desorbitados. El Confidencial (Setembre de 2017).
-
Precio del agua más cara en Barcelona y Murcia. OCU (Setembre de 2016).
