Si volem esbrinar quina és la contribució dels edificis a les emissions de gasos d’efecte hivernacle -i en particular del CO2- ens podem trobar amb una certa disparitat de dades. Algunes fonts han esmentat xifres del 50%, i fins i tot més elevades, però les més habituals se situen entre el 30% i el 40%. Així, per exemple, les dades oficials de la Unió Europea asseguren que els edificis generen el 36% de les emissions de CO2. Per la seva banda, el Green Building Council dels EUA ha estimat que en aquell país el 39 % de les emissions d’aquest gas provenen dels immobles.
La Universitat de Califòrnia, pionera en recerca sobre el canvi climàtic i sostenibilitat, situa la contribució dels edificis a les emissions de gasos d’efecte hivernacle a escala global en només el 6,4%. Aquest només, com el lector ha detectat, és un punt irònic perquè, segons aquesta mateixa font, tots els edificis del món conjuntament emeten tant com l’Índia, un país amb 1.300 milions d’habitants. En aquesta perspectiva, el darrer percentatge no disminueix la importància de la qüestió. Sobretot, si tenim en compte que l’Índia és el quart emissor del món de gasos d’efecte hivernacle per darrera dels EUA, la Xina i la UE. I el tercer, si només es compten estats sobirans (la UE no ho és).
"Un total de 19 alcaldes de ciutats d’arreu del món -algunes d’elles pioneres en sostenibilitat com Copenhagen- i que representen conjuntament 130 milions de persones s’han compromès a que els nous edificis siguin de consum d’energia zero per al 2030"
Més enllà de les magnituds, sabem perfectament que actuant en l’edificació a gran escala es faria un pas signficatiu en la lluita contra el canvi climàtic. En aquest sentit, el passat 23 d’agost s’ha produït una notícia que ha passat força desapercebuda en els mitjans majoritaris i que, no obstant això, és d’una gran transcendència. Un total de 19 alcaldes de ciutats d’arreu del món -algunes d’elles pioneres en sostenibilitat com Copenhagen- i que representen conjuntament 130 milions de persones s’han compromès a que els nous edificis siguin de consum d’energia zero per al 2030. L’ambició va més enllà perquè es vol que aquest objectiu es faci extensiu a tots els edificis pel 2050 com es pot llegir en la declaració acordada.
Primer edifici passivhaus (de consum gairebé zero) a Espanya té 29 pisos de 75 metres quadrats repartits en set plantes alçades per l’estudi VArquitectos al barri de Soto de Lezkairu (Pamplona).
Cal recordar que la Unió Europea s’ha marcat la fita d’aconseguir que tots els nous immobles siguin de consum d’energia gairebé zero per al 2020. També anomenats edificis de consum gairebé nul. Aquesta fita es fonamenta en un conjunt de polítiques i directives que s’han anat desplegant des del 2010. A més hi ha un seguit de projectes que serveixen d’estímul i d’avenç cap aquesta direcció.
"Cal tenir present que el 60% del parc d’habitatges és anterior al 1980 i que la rehabilitació no acaba d’arrencar. El valor dels ajuts de l’administració a la rehabilitació, en el cas dels edificis d’habitatges, no ha arribat en aquesta dècada al nivell existent abans de la crisi"
En el cas de Catalunya, la construcció de nous habitatges torna a ser positiva des del 2014 després d’uns anys de recessió. Aquests poden incorporar partint de zero les millores energètiques. Però cal tenir present que el 60% del parc d’habitatges és anterior al 1980 i que la rehabilitació no acaba d’arrencar. El valor dels ajuts de l’administració a la rehabilitació, en el cas dels edificis d’habitatges, no ha arribat en aquesta dècada al nivell existent abans de la crisi.
Un problema addicional és que podem modificar, amb més o menys dificultat, mals hàbits i costums, formes de gestionar les ciutats, o fins i tot vehicles contaminants per altres que ho són menys. Els edificis, però, són una altra història. Es compten per milions i, malgrat la constatació dels seus defectes i ineficiències, no podem canviar-ne la situació en poc temps, precisament pel seu nombre immens. Tenim al davant un escenari complicat perquè no només implica qüestions econòmiques i tècniques, sinó també culturals, i m’atreviria a dir sentimentals. Un article aparegut al New York Times fa dos anys reflexionava precisament sobre el fet que el magnífic paisatge urbà de Manhattan que tothom estima no seria possible avui per la gran quantitat d’irregularitats que hi ha en els edificis. Manhattan, idealment, no hauria d’existir tal com el coneixem, perquè un 40% dels edificis no estan d’acord amb les normes actuals.
Edificis de consum zero. Font: ZEROHUB
"Tenim al davant un escenari complicat perquè no només implica qüestions econòmiques i tècniques, sinó també culturals, i m’atreviria a dir sentimentals"
Hem parlat de Nova York, ciutat ubicada en un país altament organitzat, però què cal esperar a ciutats de més de 20 milions d’habitants de països menys afavorits com Karachi, Delhi, Sao Paulo, o Mèxic DF? Tot i que, per ser honestos, les coses no són blanques o negres. Molta gent s’ha portat les mans al cap amb l’incendi que va destruir el Museu Nacional de Rio de Janeiro. És aquell tipus de notícies que serveixen per alimentar certs prejudicis sobre la deixadesa que existeix en determinats països. En canvi, ha tingut molta menys repercussió la investigació sobre un altre incendi, el de la torre d’apartaments Grenfell de Londres, que el juny del 2017 va causar 72 morts. Segons els experts, una de les causes de la ràpida expansió del foc hauria estat l’ús de materials altament combustibles com a resultat d’una negligent rehabilitació de l’edifici.
"Un edifici mal gestionat pot emportar-se moltes vides en qüestió d’hores i milions d’edificis en la mateixa situació contribueixen a empitjorar les condicions de vida de tota la humanitat a llarg termini"
Un edifici mal gestionat pot emportar-se moltes vides en qüestió d’hores i milions d’edificis en la mateixa situació contribueixen a empitjorar les condicions de vida de tota la humanitat a llarg termini. Ara que s’ha posat de moda dir que la situació política catalana és tan greu que no permet trobar cap àmbit d’acord per avançar com a país, sembla que, com a mínim, n’hi ha un que tenim ben a prop i que afecta tothom, tant a prop que hi passem la major part del nostre temps a dins.
