Circularitat versus durabilitat i desmaterialització

L’economia circular, de quin color és?
Quan fa uns 10 anys es parlava d’ecodisseny ja s’insistia en la necessitat de passar d’una visió lineal dels productes, serveis i sistemes a una visió circular. Amb la biomimesis, el disseny inspirat a la natura, es destacava la capacitat d’aquesta per funcionar al llarg dels segles sense impactar negativamente, respectant els equilibris ecosistèmics i reincorporant tot allò produït, utilitzat i llençat; com una matèria primera per a fer créixer nova vida. I el Cradle to cradle (del bressol al bressol) va fixar-se en aquesta saviesa acumulada de la natura per inspirar estratègies centrades en abandonar la idea moderna del residu i pensar en una nova manera de fer les coses que ens permetés no malbaratar cap material, convertint la matèria residual en matèria primera (‘basura=alimento’). No és tot això ‘Economia circular’?

Hem passat per colors (economia verda, blava) i conceptes diversos, molts d’ells complementaris, però sembla que no acabem d’entendre què vol dir ni com aplicar la circularitat a la nostra economia. Ara Europa ho ha prioritzat i tothom etiqueta allò que fa com a model circular per poder pujar-se al carro del que ‘toca’. Però, insistint de nou, què és l’Economia circular? Si cerquem la definició més habitual i senzilla diríem que és ‘una estratègia que té per objectiu reduir tant l'entrada dels materials com la producció de deixalles verges, tancant els cicles o fluxos econòmics i ecològics dels recursos’. En resum seria aprofitar al màxim els materials i recursos ja existents de manera cíclica.

Però com ha passat sempre en l’àmbit de la sostenibilitat i com en molts d’altres, els conceptes van canviant de terminologia en un intent per reinventar-se o fer un màrqueting basat en la novetat. En aquest cas, no va ser fins el gener de 2012 que la Fundació Ellen MacArthur va publicar un informe titulat Cap a l'Economia Circular: Racionalitat econòmica i de negocis per a una transició accelerada, desenvolupat per McKinsey & Company. Es tracta de posar en valor l'oportunitat econòmica i empresarial d'un model circular restauratiu que segons l'informe suposa un important potencial de beneficis significatius per a la Unió Europea.

La cultura de la sostenibilitat, imprescindible per un veritable canvi
Pel que sembla, tot allò que podem incorporar al nostre sistema econòmic com un benefici passa a ser una prioritat per Europa i, per tant, per tots els seus Estats membres i administracions i, finalment, empreses. En posar números i decimals als beneficis econòmics associats a tenir una visió cíclica de l’economia, sembla que el discurs passa a ser menys ‘naïf’ i més competitiu i justificable. No acabem de convèncer en base a indicadors de pobresa, qualitat de l’aire, accés a una vivenda digna, etc. que mostren que no anem bé; cal aconseguir la dada econòmica que acompanyi el discurs. Bé, haurem d’admetre que a nivell cultural encara no estem preparats per assumir una nova manera de fer les coses i, de moment, l’haurem d’anar incorporant en base a uns valors de l’IBEX i tal. Ho farem, però sense un canvi cultural de tota la societat i els agents econòmics no hi haurà economia circular veritable. Prenem nota!

Perquè no es tracta únicament de produir de manera cíclica. També cal consumir de manera cíclica i això ho hauran de fer els i les consumidores. Naturalment que un mercat amb més oferta de productes i serveis cíclics afavorirà una economia més circular, però al final sempre estem les persones, cadascuna de nosaltres, amb les nostres peculiaritats, manies, pors, vergonyes, secrets, prioritats i problemes. I sobretot manca de temps per pensar i canviar rutines. Fins que no incorporem uns hàbits de consum i de post-consum més sostenibles i menys centrats en el nostre ego i expectatives inabastables, la circularitat es quedarà en paper mullat. Per tant, l’educació, la sensibilització, la cultura sostenibilista ha d’arribar a tothom des de tot arreu. I, naturalment, també des dels productes i serveis que posem al mercat.

Recircular materials versus repensar el sistema
Torno de nou a una de les ‘R’ més oblidades: repensar. En Donald McDonough i Michael Braungart (els creadors de Cradle to cradle) ja ho van dir clarament: ‘Cal repensar la manera en què fem les coses’. I encara més alt i clar: ‘no es tracta de fer productes menys impactants a nivell ambiental i social, sinó de fer productes ben dissenyats. Es tracta de fer bons productes’. I aquí volia fer un parèntesi per a mi clau.

Les experiències que es mostren com a exemplificadores de l’’Economia circular’ que fins ara he pogut seguir de manera més propera se centren principalment en la reutilització de materials en desús (residus) com a matèria primera, tancant així un cicle de materials que fins ara es perdia, amb tota la pèrdua de recursos associats (aigua, energia, materials…) Per tant, moltes d’aquestes experiències se situen en la fase final del cicle de vida de molts productes i el que fan és evitar que aquell producte acabi en un abocador o incineradora, fent possible la seva reintroducció en el sistema com a nou producte acompanyat d’un missatge sensibilitzador. I moltes vegades aquests productes són manufacturats de manera local i en tallers socials, afegint així encara més valors al resultat final. En molts casos, de fet, el producte passa a ser una eina no un fi en si mateix. Una eina per a la transformació social.

Tot això sona molt bé i de fet està molt bé. Cal actuar en aquest punt del cicle de vida, però també cal actuar abans, molt abans. Es tracta de reduir en origen, de repensar què fem i com ho fem, de desmaterialitzar al màxim l’economia per evitar així haver de gestionar tots els residus que aquesta genera. Es tracta d’anar al principi de tot, al moment de dissenyar, de conceptualitzar, i en aquest moment clau, incorporar estratègies com la desmaterialització i la durabilitat. Perquè menys és més i afegiria, més durador és més sostenible.

Exemples de com integrar la desmaterialització i la durabilitat a la visió circular
És com aquell moble de casa que mai has mogut de lloc perquè no se t’ha passat pel cap però que suposa un obstacle que intentes millorar fent les 1.001 reformes; quan, en realitat, el que cal és moure el moble per adonar-te’n que la solució estava allà davant. Ens centrem en el model recurs-producte-recurs reciclat-nou producte; però mai qüestionem el producte en si perquè segurament no ens interessa o no interessa al sistema que ens exigeix generar més i més. Qüestionar els productes com qüestionar el sistema requereix anar a contracorrent i això, ara mateix, no s’ho pot permetre tothom.

Però per aquells i aquelles que potser s’hagin perdut en aquesta diatriba de reflexions que intenten endreçar-se una al costat de l’altre, proposo alguns exemples per entendre aquesta proposta de:

• passar de ‘productes mal dissenyats, però instaurats al mainstream’ i de productes ‘redissenyats amb criteris ambientals, com a solucions de mals dissenys però que mantenen el usar-llençar per mantenir-se en el mainstream’
• a ‘solucions que es fixen en el servei i funció i desmaterialitzen allò que no cal materialitzar’: els no-objectes.

Primer exemple: Si pensem una opció sostenible de les càpsules de Nespresso, ens trobem amb productes com les càpsules biodegradables de Cafès Novell (Premi Ecodisseny de Catalunya, de producte, 2017). En aquest cas ens trobem davant d’un producte estès, molt estès, d’usar i llençar i el fet de millorar el material redueix significativament el seu impacte ambiental. Per tant, és una bona solució la que ofereix Cafès Novell. Però com diria en MacDonough, es tracta de fer productes menys dolents o de fer-los bé? Un altre producte que intenta resoldre aquest impacte són les càpsules WayCap d’acer, reutilitzables una i altra vegada i que permeten obtenir el mateix resultat:  un cafè deliciós amb la mateixa màquina. I si encara ens anem a desmaterialitzar més, potser podem reconsiderar les cafeteres italianes de tota la vida. Aquí el residu es redueix quasi a zero si a més compres al cafè a granel (possible!). Aquest seria doncs un exemple de com repensar la manera que fem les coses, que hauria d’esdevenir la primera estratègia per a reduir l’impacte ambiental de segons quins productes. Però normalment això es percep com una renúncia i una pèrdua de benestar quan en realitat no és així. I no oblidem que quan més desmaterialitzada sigui l’opció més econòmica surt a mitjà termini i en alguns casos fins i tot curt termini.

Exemple 2: Amb un producte com una compresa o tampó ecològics (de cotó i productes naturals, biodegradable) es redueix dràsticament l’impacte en comparació amb les compreses i tampons convencionals de plàstic. A més, esdevé una opció més saludable. Però, com en el cas anterior, no deixa de ser una solució a un mal disseny que en cap cas és la millor solució ni suposa un canvi de paradigma, ja que continua essent un producte d’un sol ús. La copa menstrual es pot reutilitzar durant 10 anys per contenir periòdicament la menstruació, amb altres avantatges com permetre’t ser més conscient del teu propi cicle i empoderar-te com a dona. Econòmicament no té color! S’amortitza pràcticament amb la segona o tercera menstruació. I en aquest cas, estem passant d’un sol ús a molts usos, amb materials durables. A més, la teva copa passa a ser la ‘teva copa’, no una qualsevol. Qui s’ha encarinyat mai d’una compresa? Jo no. De nou estem parlant de passar de productes d’un sol ús a productes reutilitzables, amb materials durables, i per tant, estem desmaterialitzant un producte sense perdre en cap moment el seu ús i servei final. A més, en la línia del que diu l’arquitecte i dissenyador Ezio Manzini cal ‘recuperar productes amb ànima, els quals cuidem i reconeixem; aquests productes de molts usos passen a ser un objecte concret, identificat, d’autor, que no passa desapercebut… com si fan la resta’.

Exemple 3: I, finalment, arribem a les ampolles d’aigua mineral de plàstic. Davant la nova tendència de servir aigua ‘quilòmetre zero’ de l’aixeta, les marques de begudes que venen aigua cerquen opcions més sostenibles i una d’elles és que el plàstic sigui de PET reutilitzat fins i tot d’ampolles pròpies, com és el cas de Danone amb el seu projecte Renueva. Tanques el teu propi cicle, està bé, bona iniciativa. Però potser la solució seria promoure que la gent begui aigua de l’aixeta i que s’acostumi a portar sempre les seves pròpies ampolles reomplibles (la cantimplora de tota la vida). De nou, desmaterialitzem! Residu zero! Però on queda el negoci? Potser cal buscar nous models de negoci que no es basin únicament en fer allò que feiem una miqueta millor, sinó que se centrin en fer-ho bé des d’un bon principi.

Tots aquests exemples de redisseny amb criteris sostenibles (les càpsules biodegradables, les compreses ecològiques i les ampolles de PET reciclat) es consideren exemples d’Economia circular però no hauríem d’anar més enllà i plantejar-nos canvis més dràstics? D’acord, reintroduïm i aprofitem al màxim els materials en circulació però, i si també incorporem estratègies per a reduir la necessitat de produir objectes constantment?

William Morris, artesà, dissenyador, impressor, poeta, escriptor, activista polític, pintor i dissenyador britànic, i fundador del moviment Arts and Crafts; ja ho deia a finals del s.XIX: “El trabajo humano no debería producir nada que no valga la pena, y ese trabajo no debería ser degradante para los trabajadores’ (Morris, William (1884), Arte y Socialismo). Aquesta frase crec que recull dos aspectes clau que ara mateix sí que resultarien veritablement innovadors i disruptius vers una economia sostenible i justa: produir menys, millor i de manera més ètica.