Font: Xavier Duran. CCMA
La recerca l'ha realitzada un equip de l'IDAEA, encapçalat per Fulvio Amato. L'autor afira que l'estudi s'hauria de tenir en compte en la planificació urbanística i no situar escoles i carrils bici, per exemple, al costat mar a segons quins carrers. A mes demanen millorar el transport públic i posar peatges urbans per millorar la qualitat de l'aire.
Els carrers estrets amb edificis alts i, sobretot, al costat mar, tenen nivells de contaminació més elevats a Barcelona. Així ho ha determinat un estudi publicat a la revista "Science of the Total Environment".
La recerca l'ha realitzada un equip de l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua del CSIC (IDAEA), encapçalat per Fulvio Amato. L'objectiu bàsic era mesurar de quina manera varia verticalment la concentració de diòxid de nitrogen (NO2) i de carboni negre. Per a aquest darrer també es va mesurar la variació horitzontal.
Pel que fa a la dispersió del carboni negre, partícules que procedeixen de la crema incompleta de combustibles fòssils, la concentració es redueix, com es lògic, amb la distància respecte a la calçada. Però calen 25 metres perquè la concentració baixi a la meitat. I calen 67 metres de distància des del lloc per on circulen els vehicles per recuperar els nivells de referència usuals.
A més, les característiques del carrer hi influeixen molt. Així, els carrers estrets amb edificis alts conserven nivells més alts de contaminació. En canvi, carrers més oberts o propers a zones verdes tenen nivells més baixos de carboni negre.
La contaminació arriba a qualsevol pis
Pel que fa a la dispersió del NO2 i del carboni negre en altura, les variacions són menors del que s'esperava. Tot i així, els pisos més baixos estan sotmesos a concentracions més elevades, fins un 25% superiors. Però les diferències en horaris de més circulació són petites. Els autors expliquen que els nivells base de contaminació no es recuperen fins sobrepassats els edificis més alts. És a dir, que els efectes del trànsit es noten per alts que estiguin l'habitatge o l'oficina.
Un detall curiós és que les concentracions són més elevades a les cases situades al costat mar que a les del costat muntanya. Això es deu al fet que quan la marinada ajuda a dispersar els contaminants es creen uns remolins que en redueixen més la concentració a la part muntanya.
Per això, Fulvio Amato creu que l'estudi s'hauria de tenir en compte en la planificació urbanística i no situar escoles i carrils bici, per exemple, al costat mar a segons quins carrers. També considera una obligació dels governs proporcionar un aire més net: "Els governs juguen un paper essencial en la reducció de les emissions. Els ciutadans tenen dret a respirar aire que no danyi la seva salut i les administracions de salut i públiques estan legalment obligades a respectar i protegir aquest dret, fins i tot si els ciutadans no ho reclamen explícitament".
I com que, segons els autors, està demostrat que la font principal de la contaminació a les ciutats és el trànsit, Amato diu que s'ha d'actuar "amb mesures que d'entrada semblen impopulars, però que significarien més qualitat de vida i més salut per als ciutadans".
Entre aquests, afirma que, de manera general, "millorar el transport públic i posar peatges urbans" són els mesures més efectives quan se superen els límits anuals de diòxid de nitrogen.
