Des que va començar la pandèmia, no paren de sortir opinions i teories que relacionen la COVID-19 amb la crisi ambiental. Més que mai, necessitarem perspectiva per entendre què ens està passant, perquè i quines en seran les conseqüències. Però, encara més difícil, caldrà decidir què fem. En pocs dies hem passat d’una aventura Verne amb imatges optimistes de reducció de contaminació i arribada de vida “salvatge” a les ciutats, a un malson Asimov on es podrien agreujar les desigualtats i efectes ambientals del capitalisme, amb la ciència i la tecnologia al seu servei.
"En pocs dies hem passat d’una aventura Verne amb imatges optimistes de reducció de contaminació i arribada de vida “salvatge” a les ciutats, a un malson Asimov on es podrien agreujar les desigualtats i efectes ambientals del capitalisme, amb la ciència i la tecnologia al seu servei"
Amb unes setmanes de confinament ja tothom ha vist que els tòpics inicials sobre l’oportunitat per fer una pila de coses que teníem aparcades no s’acompleixen tan fàcilment. Hi ha menys ànims dels previstos per ser creatiu i productiu. Per tant, és molt probable que tot el que uns i altres puguem intentar analitzar enmig d’aquesta situació desbordant sigui segurament prematur i incomplet. Cal posar les anàlisis també en quarantena, acceptar que no tenim coneixement de res i evitar, així, caure en un síndrome Dunning-Kruger col·lectiu (que ens duu a opinar com experts sobre temes dels que sabem poc). Per això, aquí només m’atreveixo a fer un exercici molt senzill de recuperar declaracions i idees que personalitats, pensadors i institucions han compartit en les darreres setmanes. L’objectiu és també poc ambiciós: copsar com va canviant en qüestió de dies el discurs que intenta relacionar el coronavirus amb el canvi climàtic.
En aquest exercici es pot veure que aquests dies conviuen discursos utòpics tipus Jules Verne amb altres de més distòpics a l’estil Issac Asimov. Les primeres imatges de satèl·lit que mostraven la reducció de contaminació a Xina van despertar, en mi la primera, un sentiment d’aventura Verne, de descobriment d’un món ocult i ple d’oportunitats verdes que aviat seria possible amb una ciència que, sens dubte, podria resoldre el problema (menor) del virus. Les fotos d’animals enmig dels carrers buits encara reforçaven més aquest paisatge optimista, de camí cap l’aventura d’un món millor. Però Asimov va arribar al cap de poc, amb les primeres evidències que mostraven que la cosa es complicava. Relacions socials virtuals, compres per internet, lliurament de productes a domicili, la possibilitat cada cop més real de convertir-nos en un GPS enganxat a un cos humà vigilat, monitoritzat i controlat per unes poques corporacions i governs. La tecnologia al servei d’un món encara més desigual, contaminat i deshumanitzat. Per veure com han anat convivint aquests diferents discursos, en reprodueixo aquí alguns en ordre cronològic.
"Les primeres imatges de satèl·lit que mostraven la reducció de contaminació a Xina van despertar, en mi la primera, un sentiment d’aventura Verne, de descobriment d’un món ocult i ple d’oportunitats verdes que aviat seria possible amb una ciència que, sens dubte, podria resoldre el problema (menor) del virus"
Just a l’inici de la crisi a casa nostra, amb la declaració d’estat d’alarma i inici del confinament, veiem discursos que encara contenen una certa dosi d’optimisme. El digital Politico feia una llista dels pros i contres del corona sobre el medi ambient. Entre els pros: la millora en la qualitat de l’aire, les reduccions d’emissions com resultat de l’aturada en l’activitat industrial, la possibilitat d’obrir ments cap a canvis estructurals, possible impuls d’un estímul verd per part d’institucions financeres públiques, una baixada del preu del petroli que dificultaria la competència del petroli més brut i reduiria les subvencions. Entre els contres: desviació de capital polític i financer cap a sectors prioritaris com la salut i possible revisió dels objectius verds, l’enorme generació de residus durant la pandèmia, l’increment de consum energètic domèstic, la reducció d’inversions en sectors clau com resultat de les pèrdues (Politico, 13/03).
En un comunicat oficial més ponderat sobre les oportunitats de la crisi, la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya deia: “Ens reafirmem en la necessitat de continuar aprofundint en els principis i els valors de l’economia solidària com a baluard i barricada davant la desolació a la qual ens condemna el capitalisme, però també com a embrió en gestació per a substituir-lo. Ens reafirmem en reforçar la nostra relació amb l’ecologia i l’agroecologia, amb les economies feministes, que ens recorden que hem de situar la vida al centre, amb la construcció de societats resistents i sobiranes i, en general, amb totes les lluites i moviments socials emancipadors”. (XES, 16/03)
Fatih Birol, cap de la IEA (International Energy Agency) s’aventurava amb un discurs de calat institucional afirmant que “aquesta és una oportunitat històrica per al món, d’una banda, per crear paquets de mesures per recuperar l’economia, però, d’altra banda, per reduir les inversions brutes i accelerar la transició energètica” (ClimateHome News, 17/03)
"El moviment de globalització ha produït certament la unificació tecnoeconòmica del planeta, però no ha avançat la comprensió entre els pobles.”
El sociòleg Edgar Morin en donava una de calenta i una de freda: "El confinament ens pot ajudar a començar a desintoxicar la nostra forma de vida". “Aquesta crisi ens demostra que la globalització és interdependència sense solidaritat. El moviment de globalització ha produït certament la unificació tecnoeconòmica del planeta, però no ha avançat la comprensió entre els pobles.” (OBS, 18/03)
Acabada la primera setmana de confinament al nostre país, començarien a aparèixer visions més pessimistes. L’antropòloga Yayo Herrero ja utilitza llenguatge bèl·lic afirmant que estem “En guerra amb la vida”. Diu: “L'economia convencional està en guerra amb la vida. Quan va bé, la vida corre perill, quan entra en crisi s'intensifiquen els processos de despossessió però és quan hem d'aprofitar per respirar. O dit d'una altra manera, com pitjor, millor. Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies. (Sostenible, 21/03)
“La natura ens envia un missatge amb la pandèmia de coronavirus i la crisi climàtica en curs”
Inger Andersen, la responsable de medi ambient de les Nacions Unides, se situa clarament en la lògica del discurs que relaciona la COVID-19 amb la crisi ambiental global, fent un pas enllà en el relat distòpic: “La natura ens envia un missatge amb la pandèmia de coronavirus i la crisi climàtica en curs”; "Mai abans no havien existit tantes oportunitats perquè els patògens passessin d'animals salvatges i domèstics a persones”; "La nostra contínua erosió d'espais salvatges ens ha apropat incòmodament a animals i plantes que alberguen malalties que poden saltar als humans"; i assenyala altres impactes ambientals, com els focs australians, els rècords batuts en registres de calor i la pitjor invasió de llagostes a Kenya en 70 anys. (UNEP, 25/03)
“Mai més no hauríem d’escoltar els mentiders i els negacionistes. Mai més no hauríem de permetre que una mentida reconfortant amagui una dolorosa veritat. Ja no ens podem permetre el luxe de ser dominats per aquells que posen els diners davant de la vida. Aquest coronavirus ens recorda que pertanyem al món material”
A meitat de la segona setmana de confinament, el discurs continua essent distòpic i comença a inscriure’s de forma rotunda en el marc polític i econòmic. En una columna d’opinió a The Guardian es diu: “La COVID-19 és el despertar de la natura a la civilització complaent”. “Una gran quantitat d’evidències demostren com la ruptura del clima pot afectar el nostre subministrament d’aliments. L'explotació agrícola d'algunes parts del món ja està afectada per la sequera, les inundacions, el foc i les llagostes (el ressorgiment de les quals en les darreres setmanes sembla ser el resultat de ciclons tropicals anòmals). Quan anomenem aquests perills “bíblics”, volem dir que són el tipus de coses que van passar fa temps a persones amb vides que amb prou feines ens imaginem. Ara, amb freqüència creixent, ens estan passant a nosaltres”. “Mai més no hauríem d’escoltar els mentiders i els negacionistes. Mai més no hauríem de permetre que una mentida reconfortant amagui una dolorosa veritat. Ja no ens podem permetre el luxe de ser dominats per aquells que posen els diners davant de la vida. Aquest coronavirus ens recorda que pertanyem al món material”. (The Guardian, 25/03)
I acabem la setmana amb una declaració ben explícita a The Ecologist: “La resposta dels governs occidentals al coronavirus ha estat defensar i protegir el capitalisme, sigui al cost que sigui”. (Coronavirus and the crisis of the anthropocene, 27/03).
I amb aquests articles i declaracions, llegits en perspectiva, constatem simplement que estem en una (ir)realitat que canvia cada dia, com els mons ficticis de totes les novel·les que tenim encetades i que anem obrint segons l’hora del dia, l’humor i el color del cel.
